És clar que no volen, però ¿i si no poden? Sentim els laments dels restauradors: no troben cambrers. No es pot generalitzar, per descomptat. Hi ha negocis en què mai falta personal i hi ha joves que accepten les llargues jornades. Però la realitat és que bona part dels habitants del tristament anomenat ‘país dels cambrers’ només pensen a fugir. Els més grans del sector argumenten que la feina és dura i que sempre ha sigut així. Una mal dissimulada crítica als joves: són febles, uns malcriats. La invectiva és inacceptable quan parlem de negocis que només se sostenen a força de l’explotació dels treballadors. Però ¿i si a més de no acceptar condicions de vergonya són molts els ja no poden més?