No fa gaire, el filòsof Byung-Chul Han comparava el telèfon intel•ligent amb un rosari i amb els grans enfilats que el componen. El tenim sempre a mà i ni tan sols tenim consciència de saber per què el toquem. Però ho fem, convençuts d’alguna mena de protecció o obsedits per una atracció quasi ritual. “És l’article de culte de la dominació digital”, deia, en una de les seves frases enginyoses. Afegia que els 'smartphones' ens converteixen en individus depressius, aferrats a la subjugació d’aquella cosa que no és ni tan sols un objecte preuat, sinó la confirmació formal de la certesa que estem vius. Com passar el rosari. El toquem per comprovar que hi és perquè no podem pensar com deu ser viure sense ell. En el cas extrem, els telèfons intel•ligents eviten la percepció real del moment i ens aboquen a relacions llunyanes que no són pas més importants que les immediates, les íntimes, les concretes, però que creen la fal•làcia d’una alternativa millor que es dissipa amb l’arribada d’un nou estímul, també absent. I fugisser com tots els altres.