El seu pare i altres maldecaps de Felip VI

Joan Carles I és un avi que es mou amb dificultat -sempre al caire de la patacada- i que pateix una sordesa notable. No obstant, no és un idiota. Tot al contrari. És un tipus, si no intel•ligent en el sentit estricte del terme, sí llest i intuïtiu. Amb molt nas, com va fer broma ell mateix en certa ocasió. Malgrat tot, a dia d'avui continua sent, com diu el tòpic, un paio “campechano” i desinhibit, com demostren les seves incomptables aventures sexuals com els seus tèrbols “negocis”. Tenint tot plegat en compte, s'entén millor el que ha passat en la primera visita a Espanya després d'exiliar-se a Abu Dhabi. L'emèrit ha destinat el seu temps a allò que li agrada: amigatxos, vaixells, bons àpats, càmeres de televisió i conreu popular, amb vives al rei i banderetes incloses. Si molts avis es caracteritzen per fer el que els dona la gana, imagineu-vos en aquest cas, en què ni el seny ni la responsabilitat van gaudir mai d'un gran ascendent. Estic convençut que el rei emèrit ha disfrutat com no ho feia des de fa molt. Que s'ho ha passat d'allò més bé durant el cap de setmana que s'ha muntat i li han muntat a Sanxenxo, després que la justícia espanyola l'hagi deixat en pau gràcies a una profitosa combinació d'inviolabilitat, prescripció de delictes i regularitzacions fiscals. Mentrestant, al flanc polític, el govern central assistia atònit als esdeveniments. Unides Podem, també els independentistes, considerava insultant l'exhibicionisme real i lamentava que l'emèrit hagi eludit la justícia espanyola. La part socialista de l'executiu deplorava que Joan Carles hagués perdut l'oportunitat de “donar explicacions i demanar perdó” pels actes “res exemplars” comesos. (“Explicacions de què?”, va demanar l'emèrit). La dreta va fer pinya. No tenia altre remei, ja que l'estratègia del PP, Vox i Ciutadans és apropiar-se de la monarquia, que identifiquen amb allò que per a ells és més sagrat que cap altra cosa al món: la unitat d'Espanya tal com ells l'entenen. Així, hem vist com l'alcalde de Sanxenxo i el nou president de la Xunta rendir pleitesia al vell rei. O la ultradreta victorejar-lo fins a extrems inaudits, com ha fet, per exemple, la Fundació Villacisneros, que en un comunicat lamentava -en allò que es pot entendre com una censura a Felip VI- el seu exili: “El Rei Joan Carles mai no va haver d'abandonar Espanya, només les pressions dels que no han volgut defensar-lo ni reconèixer la seva tasca van provocar la seva marxa”. "Els qui la qüestionen només busquen trencar la unitat d'Espanya que la Corona representa". Per a la Zarzuela, i en particularment per a Felip VI, el retorn del seu pare ha resultat demolidor. El xou ofert (que alguns han jutjat berlanguià) no projecta pas la imatge d'una monarquia del segle XXI, sinó exactament la contrària. Una altra conclusió clara té a veure amb l'autoritat de l'actual rei. Simplement, Joan Carles I continua fent el que li ve de gust. Tant és que ja no sigui cap de l'Estat, tant és el que el seu fill el rei vulgui, tant és el que convingui o deixi de convenir a la monarquia. Joan Carles I ha deixat al descobert algunes de les principals carències de Felip VI. Com que, tret del principi del seu regnat, ha fet ben poc per fer més transparent i més moderna la monarquia. Aquesta era, de facto, la seva missió fonamental després de l'abdicació del pare el juny del 2014. Així mateix, s'ha demostrat que l'emèrit conserva un atractiu públic innegable. Conserva una capacitat impressionant per atraure l'atenció i, en molts casos, suscitar autèntics afecte i simpatia entre els ciutadans. Felip II, amb Letizia o sense, no compta amb aquest carisma i capacitat de seducció. Segurament, però, el pitjor no és res de tot això. Sinó que Felip VI hagi consentit i hagi col•laborat en l'operació de segrest de la seva figura i de la monarquia per part de la dreta i l'extrema dreta. És com si, davant del qüestionament de la institució –i malgrat que el PSOE sempre li ha donat suport–, Felip VI hagi buscat l'empara i l'afecte dels elements més conservadors i més reaccionaris de la societat espanyola. Una terrible equivocació que, per cert, el seu pare sempre va saber evitar.

El seu pare i altres maldecaps de Felip VI

Una conclusió clara té a veure amb l’autoritat de l’actual Rei. Simplement, Joan Carles I continua fent el que li dona la gana. És igual que ja no sigui cap d’Estat, és igual el que convingui o deixi de convenir a la monarquia

El més llegit