Si jo hagués sigut un dels assistents a l’últim concert de Metallica al Brasil hauria tornat a casa confús i pensatiu, replantejant-me tota la meva infància, adolescència, joventut i edat adulta al voltant de la meva relació amb la història de la música rock. O almenys la meva vida en paral·lel a la història dels tipus durs del rock, aquells que s’entreguen a l’èpica de les guitarres, al riff etern que s’acomoda en la memòria col·lectiva; al solo de bateria capaç de contagiar energia a desenes de milers de persones a l’interior d’un estadi; a la línia de baix que et porta al Nirvana en tres minuts.
Arenas movedisses | Article de Jorge Fauró Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Els rockers també ploren
Les llàgrimes sobre l’escenari del cantant de Metallica desmunten el mite del rocker com a exponent de tipus dur Tot i que ningú imagina Keith Richards en una situació semblant, la pena ja no es queda al camerino, es comparteix amb el públic
Temes:
El més llegit
- Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»
- L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social
- El primer gran ‘beach club’ de BCN obrirà al juny després d’una inversió de 15 milions
- La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols
- Remuntada històrica del Barça