Potser algú va arribar a pensar que Juan Carlos I viatjaria a Espanya amb la idea de demanar perdó, de reconèixer errors i malvestats i d’oferir-se al populatxo com a víctima de la mala traça i de la influència pecaminosa de l’amor passional. Bé, que ho havia fet altres vegades. Potser algú va arribar a creure que el retorn seria una cerimònia d’expiació dels pecats, si més no els d’ordre moral, atès que la inviolabilitat sembla que pot evitar que totes les altres conseqüències, les penals, tinguin efecte. I algú també podia imaginar que l’actual monarca, el fill de l’emèrit, faria com els israelites, que enviaven al desert un boc (en deien emissari) carregat simbòlicament amb totes les malifetes, com a mesura d’autoprotecció. De fet, això ja va ocórrer, però el retorn de qui va ser rei – aquesta mena d’insolència pujada de to, la supèrbia menyspreadora, el posat de milhomes sarcàstic – ha fet trontollar (ja veurem fins a quins extrems) aquella operació higiènica. La posada en escena de Sanxenxo (aquell «¿explicacions de què?») no és la de l’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, sinó la del nen que va néixer a Roma justament perquè el seu avi ja no va poder tornar mai a Espanya.