Crec que després de l’actuació d’Espanya en el renascut Festival d’Eurovisió, soc de les poques persones a qui els queda alguna cosa per dir de l’anomenat ‘Chanelazo’. És curiós veure l’eufòria que ha provocat quedar tercers. És inimaginable què hauria sigut si hagués guanyat. Durant tots aquests dies he vist amb estupor fans embogits en la prèvia, durant i després del festival. Gent onejant banderes pàtries com si d’una final de futbol es tractés. I jo em pregunto: ¿en quin moment ha renascut aquest festival que fins fa uns quants anys semblava mort del tot? Recordin aquells dies en què s’exhibia una indiferència gairebé insultant. Em refereixo a l’època del Chikilicuatre, en què el festival ens semblava una conya ‘hortera’. Llavors a molt pocs els importava que Espanya fes el ridícul. Ara ha tornat aquella devoció i aquell paroxisme perdut, només comparable amb el que es vivia a l’Espanya de la meva infantesa, la dels 60 i 70, en què l’Eurovisió era importantíssima. ¡Aquells temps d’ABBA i el seu Waterloo!