Potser la pitjor temporada de les nostres vides

Potser aquesta temporada que ja és passat ha sigut la pitjor de les nostres vides d’aficionats al Barça. No perquè un equip malmès i trist hagi donat els pitjors resultats, equip que va arrencar aquests mesos del nostre descontentament perdent el millor futbolista, que es va fer al planter des de petit i que se’n va anar plorant d’un estadi testimoni de les seves alegries, fins al dia final, quan tot va ser plorera. Una directiva vana, seguida per un successor sense ànima, va malgastar totes les oportunitats que va tenir el Barça d’arreglar les seves diferències amb el jugador, que un d’aquests dos presidents, a més, va situar a la diana del desprestigi que, per descomptat, no va aconseguir, i Messi se’n va anar sense remissió. Aquell moment, que vam veure com la destrucció de l’honor de l’equip, que es basa en la seva distinció, en la seva manera de mantenir el cap fresc per demanar perdó i començar de nou, va donar pas a una de les nostres temporades més tristes. L’època de Koeman va començar amb les espases llestes per al degollament, però amb certa esperança que la llegenda que havia cultivat el que va marcar a Wembley portés un present millor. En algun moment d’aquells mesos negres el Barça va arribar a estar el novè i anava baixant, era tan trist el seu joc, tan ineficaç la seva alineació, tan dur el seu futur, tan humiliant la relació d’aquell present amb un passat que s’havia trencat abans que Messi se n’anés, quan el Bayern ens va sotmetre a una de les pitjors humiliacions de la història. Quan va passar aquell descens als inferns, en el moment en què portàvem el número en la llista de la primera divisió, un grup d’advocats que es va ajuntar al sud de Tenerife per debatre sobre el seu ofici, un d’aquells advocats, barcelonista, es va avenir a apostar amb mi sobre el resultat que el Barça tindria en aquestes dates. Tothom es va burlar de mi, fins i tot l’advocat culer, ja que jo vaig dir que m’haurien de convidar a un dinar a Saragossa (d’on és l’apostador) si, com jo desitjava, el Barça quedava primer, segon o tercer, en un campionat que semblava fet en aquell moment per endinsar-se en el descrèdit. L’arribada de Xavi Hernández va ser una esperança que va tenir els seus alts i baixos, però aquell home que va posar ordre al Barça quan era el company d’Iniesta en les millors alineacions blaugrana dels últims temps va redreçar els greuges que hi havia, de manera que va remuntar, es va estancar, i finalment va posar l’equip que Cruyff va obligar a jugar bé, tot i que no guanyés, al camí de l’esperança de ser una altra vegada, tant de bo, aquell que enyorem aquells que vam veure jugar Kubala i Luis Suárez. Que, per cert, no van tenir sempre resultats encoratjadors. Va acabar el malson, aquesta temporada ha acabat millor que el que s’esperaven (o desitjaven) aquells que apostaven amb mi a Tenerife. L’any futbolístic que ens espera pot, i ha de ser millor, perquè ja seran al camp, junts, dues joves en qui veiem la il·lusió del futur. Ansu Fati i Pedri són les dues figures que ara seran, per als que venen, el que per a nosaltres van ser aquells Kubala i Suárez, seguits en temps diferents de Cruyff, de Guardiola i de Messi, juntament amb altres que no es mereixien l’espectacle que va usurpar el nom de Barça al llarg d’alguns dels pitjors partits de la nostra història. Tornarà el Barça, i haurà de ser un altre per ser el mateix Barça que volem.

El més llegit