La simbiòtica relació entre realitat i ficció és una font constant d’inspiració per a la imaginació. Coses que els nostres avis potser van donar per impossibles i ridícules al trobar-les per primera vegada en un llibre de ciència-ficció ara formen part del nostre dia a dia, instigant una pesada conversa social autocomplaent sobre «què va ser abans, l’ou o la gallina». En l’equació del mèrit sempre tendim a veure’ns com a part del motor de canvi i no els pesants vagons que arrossega el progrés, portant-nos cap al futur malgrat nosaltres mateixos. Però el cert és que la tecnologia no té agenda, ni té un interès especial per fer-nos millors persones o crear un futur meravellós en què tots siguem feliços, bons, dignes del respecte propi i aliè. No és necessari que la tecnologia subscrigui els nostres ideals, la nostra moralitat o els límits que hem decidit dibuixar com fronteres infranquejables per a l’inacceptable. La tecnologia flueix lliure, útil i perillosa, necessària i aterridora.