¿Qui voldria un cap com Jasikevicius?

Tot just consumar-se la frustrant eliminació de la ‘final four’ contra el Madrid, Sarunas Jasikevicius va recórrer al seu manual habitual, que és carregar les culpes sobre l’esquena dels jugadors. «Ens ha faltat sacrifici, és inacceptable», va disparar. Ell sempre surt absolt de les derrotes en els seus judicis sumaríssims. Ho hem sentit una infinitat de vegades. Podia haver dit el que va dir però alhora assumir que ell, com a màxim dirigent de l’equip, era el màxim responsable del resultat, ¿no? Doncs no. Un cop més va tensar la mandíbula, va perfilar la mirada de qui busca baralla i va deixar anar tota la seva pesada munició contra els jugadors. Jasikevicius, encara un dels millors entrenadors europeus, associa la màxima exigència a un estil abrasiu i cridaner i un tracte irrespectuós als esportistes. Després de la derrota contra el Madrid pràcticament els va acusar de falta de professionalitat. Es pot interpretar que considera que totes les seves decisions van ser encertades o no van influir en la caiguda. No va saber com aturar la remuntada blanca, però la culpa, dels jugadors. I així sempre. És un patró que es repeteix: a cada error en un llançament o un passada ell sol correspondre amb un teatre de gesticulacions i brams desmesurats que per força han de cohibir més d’un a l’hora de jugar. Si no és, és clar, que de tan reiteratius, ja no se l’escoltin, que també pot passar. Més pal que pastanaga El lituà s’ha inspirat en les maneres balcàniques de dirigir els equips. Zeljko Obradovic en seria un exemple. Per alguna raó, el bàsquet és un esport fèrtil per a figures enfurismades amb carnet d’entrenador. Cridar a dos dits de la cara d’un jugador amb la cara envermellida, com si un gos li estigués mossegant el cul, ha sigut acceptat com a sinònim d’ambició i determinació. Jasikevicius utilitza aquests mètodes, convençut pel que es veu que el jugador reacciona millor amb el pal que amb la pastanaga. Almenys encara no ha fet com Bobby Knight, un entrenador del bàsquet universitari d’Indiana tan mític com malcarat, que un dia a finals dels 90 va agafar fort pel coll un dels seus jugadors al mig de la pista. Va ser acomiadat i després readmès. L’esport modern demostra temporada a temporada que els entrenadors han de ser sobretot gestors de grup, generar complicitats i motivar amb estímuls positius. Els coneixements tècnics, a aquest nivell, es donen per descomptat. Aquí tenim els casos recents de Carlo Ancelotti o Zinedine Zidane per constatar que amb mà de seda, i sentit de l’autocrítica, es pot arribar més lluny que amb mà de ferro. Jasikevicius hauria de revisar el seu llibre d’estil. L’actual només pot conduir a cansar-se’n. Tant en el bàsquet com en la vida, ¿qui voldria treballar amb un cap així?

El més llegit