La nit germina. Brots supuren brots que esclaten en més brots. Fibres enganxoses que s’enreden als peus. Almenys, al mòbil no sona el tic-tac. Tot i que potser és pitjor. Perduda la constància del temps. Només queda el laberint. Cal girar a la dreta. No, millor a l’esquerra. Dreta. Esquerra. I els passadissos de l’insomni es multipliquen. També els trajectes són infinits. No hi ha destí ni decisió possible. Només perdre’s entre els arbustos. Que acabi ja. O que la nit continuï parint-se, potser llavors... No tot és vigília. De vegades, hi ha somnis fragmentaris. Però sents que no serveixen. Material d’un sol ús. Tot just un ungüent tebi enmig de tanta irritació. Són d’ortigues, els arbustos.