La regla i altres temes sagnants

Que quedi palesa per endavant la satisfacció de sentir parlar tant i tan bé de la menstruació a senyors comentaristes més acostumats a desentranyar els misteris del multivers, el criptohivern, la ‘greenflació’ o l’últim fora de joc. Emocionant veure’ls implicats en una cosa que fins ahir mateix els importava un rave, servia per fer acudits o fins i tot els esgarrifava una mica. Posar sobre la taula del Consell de Ministres un assumpte considerat menor i cosa de dones té la virtut d’airejar el debat públic, ampliar el concepte de societat del benestar i dirigir una estona el focus sobre la meitat de la població habitualment a l’ombra. Normalitzar coses normals és tendència política. Caldrà veure si tenim en aquests moments un país i un mercat laboral que facilitarà que les treballadores afectades per regles doloroses incapacitants amb causa diagnosticada exerceixin el seu nou dret a una baixa totalment remunerada. Jo diria que no. Que, tret de les funcionàries, ens pot passar com a les japoneses, que tenen la possibilitat de demanar-se el permís mensual des de fa anys, però no ho fan per por que les acomiadin. I prenen la ‘pastillassa’, s’omplen la bossa d’aigua calenta i es fiquen al llit quan tornen de la feina, com hem fet tota la vida, intentant que es noti el mínim possible. Imagino que la vicepresidenta d’Economia, Nadia Calviño, que és llesta i freqüenta la nostra patronal, ha fet els seus propis comptes. Els donem allò de la regla, que no ho demanaran més que quatre, i els diem que no a totes les altres coses, que costa un potosí. Elles tenen el seu moment de glòria amb una reivindicació perifèrica però vistosa, i nosaltres, els comptes clars i sense números vermells. Ni IVA reduït als productes higiènics ni permís prepart, que es queda en la setmana 39. Set dies de preparació per al moment que ho canvia tot. Una empleada que pogués agafar els seus cinc dies de baixa mensual per dolors insuportables de la menstruació faltaria del seu lloc al voltant d’11 setmanes a l’any en una hipòtesi extrema. La baixa maternal al nostre país és de 16 setmanes per a la partera i el mateix per al pare, només sis de gaudi obligat. En el cas dels embarassos gemel·lars es donen 18 setmanes. Menció a part mereixen les monoparentals, a qui la llei dona un únic permís de 16 setmanes, tot i que els tribunals estan reconeixent el dret a disfrutar-ne de 32 als que s’animen a ficar-se en reclamacions judicials. Fins i tot la ministra d’Igualtat, Irene Montero, que presumeix que Espanya serà el primer país d’Europa a reconèixer per llei els permisos menstruals, s’adonarà de la descompensació i la falta d’atenció a la conciliació familiar que denota aquesta comparació, un biaix que hauria de corregir-se a l’alça. Les nacions del nostre entorn no tenen una legislació específica per a la regla, però ens donen sopes amb fona a la protecció de la maternitat, dels drets de les treballadores que decideixen tenir fills i dels ciutadans nounats. Igualem Turquia en permís per fill, mentre que el veí Portugal atorga 32 setmanes; el Regne Unit, 52 setmanes, i els països nòrdics, fins a dos anys. Es pot esperar, a través de la llei de famílies, alguna millora en aquesta situació també sagnant que permeti acabar la legislatura parlant de veritable transformació social.

La regla i altres temes sagnants

Benvingut sigui qualsevol nou dret femení, tot i que cridi l’atenció la resistència a ampliar els permisos de maternitat de les dones per acostar-nos a societats europees més avançades

El més llegit