Surto de veure Alcarràs i em trobo amb un vell conegut que feia molts anys que no veia. Acompanya el seu pare, un home centenari, que seu en una cadira de rodes. L’home encara em reconeix. Havia tingut un establiment de cosmètica a la Rambla, una petita botiga de barri que ara deu ser un bar que fa paelles rescalfades. El fill em diu: “Sortim a aquesta hora que no fa tanta calor; a ell li agrada anar allà on hi havia la botiga”. Penso en allò que se n’ha anat, en les restes del naufragi, en l’espai que vam habitar i que ja no existeix, en aquella diàfana claror, encegadora, que s’amaga en la memòria que ha hagut de lluitar contra la pèrdua de les coordenades.