Si ja ho sabem, que els drets de les dones, un cop els conquerim, són utilitzats i absorbits pel sistema i utilitzats en contra nostra. Ho sabem de sobres, de veritat, no cal que ens alertin sobre les possibles conseqüències de legislar sobre la invisibilització dels nostres cossos. No sempre: dels nostres cossos quan menstruen. Uns volen negar-nos el dret a aturar-nos, a escoltar-nos, a respectar-nos. Menystenen el nostre dolor, invisibilitzen els nostres processos corporals. Desconfien de la nostra paraula. D’altres ens volen capar la possibilitat de fer aflorar un debat. El permís menstrual ha obert una altra escletxa en l’opinió pública. No volen que existeixi. O no volen que la regla ens faci mal. No, els és igual que ens faci o no mal, volen que el dolor sigui privat. Que no alteri el funcionament perfecte, rodó, de la producció. D’altres no volen ser considerades víctimes. Ningú ho vol. És pitjor: no volen que les víctimes tinguin drets.