Enlluernats per la brillantor dels èxits del primer equip femení del FC Barcelona, que dissabte disputa la seva tercera final de Champions en quatre anys després d’haver completat una Lliga Iberdrola perfecta i haver batut dues vegades el rècord mundial d’assistència a un partit de futbol jugat per dones, correm el perill de perdre de vista una realitat inquietant i cada cop més palmària: en el seu lloable –i necessari– afany per apujar el nivell del futbol femení per captar noves audiències i iniciar una cadena virtuosa que permeti avançar cap a la igualtat, el Barça sembla anar per una banda mentre els organismes que governen el futbol espanyol van per una altra.