Al final, Europa ha mirat a Catalunya. Ha sigut gràcies al cuixam i al talent de Chanel i no al Vivales de Waterloo, que en els dos aspectes es troba a anys llum de la cantant d’Olesa, cosa que hauria de fer pensar: amb treball i tenacitat s’arriben a més èxits que amb somnis impossibles amanits amb inútils enfrontaments. Deslliuri’m Déu de suggerir que, per aconseguir que algú li faci cas, l’expresident escapat mostri les seves natges extramurs de la Casa de la Republiqueta, dins que faci el que li plagui. Em refereixo que la simpatia i l’alegria solen donar millors rèdits que la perenne amargor. Posats a mirar, millor les natges de Chanel que les cares del Vivales i Comín. Aquelles transmeten ganes de viure, aquestes les eliminen.