«Silenci, sisplau»

En democràcia, comptar amb ciutadans i ciutadanes que facin el pas de dedicar-se a la vida política és, senzillament, fonamental. Necessitem comptar amb persones compromeses amb la seva societat, interessades a defensar l’interès públic, que compleixin la funció de representació política a través de la qual es canalitza l’exercici de la democràcia. Tenir la possibilitat de servir als teus conciutadans és un honor i també una responsabilitat. Les persones que ens dediquem a la cosa pública som dipositaris de la confiança de persones que no coneixem. Confien en nosaltres perquè poden identificar-se amb els valors que defensem, perquè creuen que les propostes i projectes que encarnem són útils o beneficiosos per ells i el país, comunitat o ciutat i perquè legítimament assumeixen que donarem el millor de nosaltres per estar a l’altura d’aquesta exigència. No defraudar aquesta confiança i complir aquesta expectativa ens imposa a tots els servidors públics un alt sentit de la responsabilitat i d’autoexigència. El treball en política exigeix una dedicació molt intensa i té un component personal inesquivable que fa que funció i persona no es puguin deslligar. La personalitat del polític és un element essencial de la seva funció: ha de mostrar proximitat, empatia, cordialitat, franquesa, obertura i sensibilitat als altres. Però també ha de mostrar estabilitat, autodisciplina, persistència, serenitat. Es tracta d’un conjunt de qualitats que s’han de mantenir en equilibri i constantment, malgrat que l’entorn no ho faciliti. Moltes vegades correm el risc que responsabilitat i autoexigència s’hagin de convertir en heroïcitat i resistència a qualsevol cosa, oblidant que els polítics són persones amb les debilitats i fortaleses comunes de la resta de ciutadans. D’una banda, els temps i els ritmes són molts cops endimoniats i difícilment conciliables amb la vida familiar. En això crec que hem de millorar perquè si volem que el conjunt de la societat avanci en conciliació i una ordenació més racional dels temps, l’activitat política ha de donar exemple. Sempre hi ha imponderables i imprevistos, és inevitable, però en general hi ha un ampli marge per organitzar-nos millor. D’altra banda, els polítics estan sotmesos a un nivell d’escrutini, avaluació i crítica molt superior al dels altres ciutadans. Aquesta és una conseqüència del funcionament del sistema democràtic. Els ciutadans tenen dret a saber i controlar què es fa amb el poder que confien als seus representants. Per això en tots els sistemes constitucionals els tribunals han defensat que els personatges públics han de tolerar expressions «que afectin, xoquin o inquietin» o siguin «especialment molestes o feridores», perquè en relació amb les persones que ostenten poder públic els límits de la llibertat d’expressió són més amplis. Des del punt de vista del dret constitucional això és així i així ha de continuar sent en un règim democràtic de llibertats. Però crec que més enllà de l’àmbit estrictament jurídic podem reflexionar sobre el que podem anomenar marc de regles de civilitat democràtica. La polarització i la crispació política transformen el debat en una batalla en què guanya qui més agredeix. Venç qui més ofèn. S’imposa qui més crida. No s’admeten rectificacions, encara que són bones per a tothom. Moltes vegades es confonen els crits, la vehemència i la mala educació amb la valentia, i moltes altres, la contenció, el respecte i la prudència amb la debilitat. Les xarxes socials han amplificat aquestes pulsions negatives i han generat un efecte contaminació en què es competeix per l’atenció del públic amb missatges de traç gruixut, simplistes, moltes vegades basats en l’atac personal, fent servir la tècnica del que els anglosaxons anomenen ‘character assassination’ com a mètode de destrossar l’adversari polític. Aquesta manera de fer política és nociva per a la vitalitat de la nostra democràcia. Genera un efecte descoratjament per als qui volen participar activament en la cosa pública. No comparteixo el diagnòstic dels qui afirmen que a la política s’ha de venir plorat de casa. Crec en el debat raonat; en la contraposició vehement, però educada; en la crítica severa, però respectuosa. Reivindico aquesta manera de fer política. Reivindico el valor dels acords i les capacitats que els fan possibles: escoltar, cedir i pactar són accions que haurien de ser premiades, i no penalitzades. L’espectacle de la crispació, al contrari, desacredita el conjunt de la classe política i allunya els ciutadans dels seus representants. La crispació produeix desafecció i empitjora la qualitat de la democràcia. Per això és un comportament antipolític i en últim extrem antidemocràtic. Hem de defensar que la nostra conversa política s’ha de mantenir dins els límits de la civilitat democràtica basada en el respecte i la consideració mutus com a membres d’una comunitat de lliures i iguals. Davant la crispació que impedeix que ens escoltem: «Silenci, sisplau».

«Silenci, sisplau»

No comparteixo el diagnòstic dels qui afirmen que a la política s’ha de venir plorat de casa, la nostra conversa política s’ha de mantenir dins els límits de la civilitat democràtica

El més llegit