Diputacions: un bicentenari per desterrar prejudicis

La institució provincial barcelonina compleix aquest 15 de maig dos segles d’història, un bicentenari el 2022 que comparteix amb les altres tres diputacions catalanes i amb la majoria de la resta d’Espanya. Una celebració que causa sorpresa perquè la història de les diputacions és en general desconeguda, i a Catalunya encara massa sovint sembla que només la institució autonòmica té legitimitat històrica. Les diputacions neixen com a conseqüència de la revolució liberal, la Constitució de Cadis (1812), i són un instrument de modernització que s’enfronta a la repressió de l’absolutisme fins al punt que no es refermen fins al 1836. El cas de la Diputació de Barcelona és com a mínim sorprenent, perquè estem davant l’administració territorial catalana sens dubte més important dels segles XIX i XX, per diverses raons. A la província de Barcelona es van donar una sèrie de canvis sociodemogràfics i econòmics fruit de la industrialització i del procés d’urbanització que la van convertir en un territori singular, als quals la institució provincial va haver de donar resposta en comunicacions, beneficència, ensenyament, sanitat o cultura. Ha sigut una administració intermediària entre els municipis, així com dels grups socials, econòmics i polítics barcelonins, amb l’Estat central liberal. La Diputació va jugar moltes vegades un paper de coordinació supraprovincial, per exemple, en carreteres, i de suplència institucional davant la falta de govern autonòmic. L’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), més coneguda per al gran públic, és la suma voluntària de les quatre diputacions, sota el lideratge i amb el pressupost de la barcelonina. L’autogovern no va arribar fins al breu període de la II República, i amb la democràcia no es va posar en marxa de veritat fins al 1980. Per tant, la Diputació de Barcelona és no només per defecte, sinó per la mateixa ambició dels seus sectors dirigents, l’administració territorial catalana més important en aquells dos segles. És cert que durant la transició democràtica hi havia l’implícit que les diputacions desapareixerien amb la recuperació de l’autogovern. Hi havia una tradició catalanista mal interpretada d’hostilitat envers les diputacions, com si haguessin sigut més franquistes que els ajuntaments, quan la dictadura va sotmetre a un ferri control governatiu totes les institucions. I, tanmateix, res del que passaria a partir de 1983 per ressituar el paper de l’ens provincial en el nou sistema institucional català estava previst el 1977. No oblidem que Josep Tarradellas és president de la Generalitat provisional i també de la Diputació fins al 1980, temps durant el qual la institució provincial fa d’embrió de l’autonomia, amb diners i funcionaris. Posteriorment, tots els intents del pujolisme per absorbir o eliminar les diputacions en la dècada dels vuitanta, per raons ideològiques però també de rivalitat política amb els socialistes, van fracassar davant el Tribunal Constitucional. Les polèmiques lleis d’organització territorial (LOT), van servir per liquidar la Corporació Metropolitana de Barcelona i per crear els Consells Comarcals, però no per enfortir la cooperació supramunicipal, mentre el paper de les diputacions va quedar clarificat amb la Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (1985) i la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (1988). Amb la primera van deixar de ser administració perifèrica de l’Estat, per situar-se en l’esfera local, amb funcions d’assistència i cooperació als municipis, i amb la segona es van garantir un bon finançament partint del criteri de població, cosa que per a la Diputació de Barcelona ha sigut una garantia. Des d’aleshores el que hi ha hagut és una reinvenció institucional completa, creant la figura del govern local intermedi, avui plenament consolidat a l’Estatut del 2006. És un model de cooperació que s’expandeix a la resta de diputacions catalanes i espanyoles, i que ha superat la prova de l’alternança política, ja que entre el 2011 i el 2019 les quatre diputacions catalanes van ser governades per forces soberanistes. El bicentenari hauria de servir per reconèixer el seu complex paper en la història de Catalunya, sense prejudicis, des de la plena normalitat institucional.

El més llegit