Cas Pegasus | «Hem de parlar»

Pedro Sánchez i Pere Aragonès es van trobar divendres en les jornades del Cercle d’Economia, en plena crisi originada per les escoltes del CNI. La informació que ha transcendit és que es van dir: «Hem de parlar». Hem de parlar vol dir que tots dos busquen una solució, però no saben exactament què han de fer. Sembla que ERC no pretén enderrocar Sánchez perquè creu que –com a mínim– és el president espanyol amb qui, ara com ara, més pot negociar. I que Sánchez, malgrat que Frankenstein és dur, continua volent governar amb el recolzament de la majoria progressista. Si és així, tots dos poden haver-se equivocat. Els serveis secrets no són, a cap país, el sector de l’administració pública més propens a la transparència. Sempre han de complir la llei, per descomptat, però som davant un material delicat i perillós i cal tenir-ho en compte. El primer error va ser del Govern de Sánchez. Quan el juliol del 2020 es va saber que els telèfons del llavors president del Parlament, Roger Torrent, i d’Ernest Maragall havien sigut controlats –un escàndol que no va anar a més– el Govern hauria d’haver pres nota i treure’n –potser amb discreció– les conseqüències oportunes. En tot cas, no podia quedar sorprès per la publicació a ‘The New Yorker’ d’una investigació universitària que llavors es va originar i que va treure a la llum l’espionatge a 60 independentistes. El segon error és de Pere Aragonès. Tenia tot el dret –fins i tot el deure– de queixar-se per la violació dels drets a les comunicacions i a la intimitat. I d’insistir en una comissió d’investigació parlamentària. Però convertir la indignació en una crisi immediata de primer nivell, votant contra les mesures econòmiques urgents i exigint el cap de Margarita Robles, va ser col·locar Pedro Sánchez –i a ell mateix– en un carreró potser sense sortida. Les crisis entre aliats –tot i que no siguin amics– es resolen pactant algun arranjament. O trencant. Però amenaçar d’entrada un president debilitat amb liquidar el pacte si no dimiteix la ministra de Defensa –en plena guerra d’Ucraïna i a un mes de la important cimera de l’OTAN a Madrid– pot tancar el camí d’altres solucions. I l’espionatge sempre fa pudor. Un jutge del Suprem ho havia autoritzat a 18 independentistes que molts han resultat ser –com Aragonès– càrrecs electes de la Generalitat. Potser és legal, però continua fent pudor. ¿I què va passar amb els altres 42 espiats? Totes les sospites són possibles. Mal assumpte. Però un tema enverinat exigeix la màxima prudència. I el Govern va cometre un altre error. Denunciar davant la justícia que el telèfon del president i de la ministra de Defensa havien sigut saquejats no té lògica. Augmenta el soroll sobre els espies i potser l’únic que es va pretendre era el cessament d’algun càrrec del CNI. Va ser una fallada preocupant, però publicitar-ho i denunciar-ho davant l’Audiència Nacional arregla poc. L’única mesura efectiva que el jutge pot prendre és encarregar al CNI que investigui el succeït, una cosa que el Govern ja podia fer directament. Augmentar la mida de l’escàndol no sembla que hagi ajudat a resoldre la crisi. En casos similars, en altres països es reacciona amb més cautela. Es va saber que el president Macron, i alguns dels seus ministres, també van ser espiats amb Pegasus. Ho devien arreglar, però mai es va confirmar. Em temo que Pedro Sánchez i Pere Aragonès han agreujat –per excés de gestualitat– una crisi ja greu i escandalosa de la qual cap dels dos sortirà beneficiat.

Cas Pegasus | «Hem de parlar»

Pedro Sánchez i Pere Aragonès intenten salvar la crisi de l’espionatge del CNI, però tots dos poden haver-se equivocat

El més llegit