De tant en tant m’agrada rellegir la frase inicial de ‘Parla, memòria’, aquella mena d’autobiografia que va escriure Vladímir Nabókov. Fa així: «El bressol es gronxa sobre un abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que una breu escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres». Després, Nabókov ve a dir que ens fa més por i desassossec allò que quedarà quan ja hàgim mort –la nostra absència– que no pas allò que ja hi havia abans, quan nosaltres encara no existíem. Dit d’una altra manera: potser ens agrada creure que el nostre pas per la terra ha deixat alguna empremta, però allò que inquieta Nabókov és precisament que l’eternitat que ens esclafa per davant i per darrere i ens fa a tots més insignificants que una mota de pols.