L’Espanya lletja, per cutre

Espanya és preciosa, un país amb una riquesa natural i patrimonial excelsa. Però, certament, les seves ciutats i pobles s’han anat criticant des del franquisme fins als nostres dies. Sense que l’arribada de la democràcia corregís el rumb. Al contrari, precipitant-lo. Avui la nostra urbanització i arquitectura és notablement anodina, insolent o fins i tot insultant. Molts així ho percebem, però ho ha escrit amb rigor i contundència Andrés Rubio en el seu llibre ‘España fea’ (Debat), amb una portada lletja –suposem que expressament–, amb l’aberrant hotel Algarrobico encara desafiador. Considera que el batibull urbanístic ha sigut el fracàs més important de la democràcia. Però en el Congrés mai hi ha hagut un debat respecte a això de tal evidència. Sobre bellesa o lletjor, és a dir sobre gustos, es diu que no hi ha res escrit. A la qual cosa l’arquitecte Federico Correa afegia altivament: «Això és que vostè ha llegit poc». Sí que existeix el gust. Hi ha construccions horripilants i precioses. Per als erudits i per a la gent en general. ¿I què passa si és lleig un edifici de vivendes? Mentre funcioni... Aparentment poca cosa, però és que la lletjor sol anar relacionada amb l’avarícia, la imperícia i fins i tot la delinqüència. N’hi ha prou amb analitzar com està el litoral espanyol i altres ‘pelotazos’ urbanístics. Rafael Sánchez Ferlosio ho advertia en una columna èpica, publicada a ‘El País’ el 1994, titulada ‘La fealdad’: «No despreciéis el poder de la fealdad, porque es la puerta de la estupidez y esta lo es a su vez de la maldad». L’arquitecte Luis Feduchi encapçala el pròleg d’aquest llibre amb una cita de Theodor Adorno: «La impresión de fealdad surge de un principio de violencia, de destrucción”, en la misma dirección no esteticista. I aquesta va ser la tesi de l’enyorat Oriol Bohigas, quan va dictar la conferència ‘Més lleig que l’Escorial’, referint-se a l’impossible projecte del Centre d’Art Reina Sofía de Madrid en un antic hospital. No atenia a vel·leïtats estètiques, sinó profundament ètiques, respecte a la qualitat que han de tenir els equipaments. Que als catalans –valencians, Unamuno dixit– ens perd l’estètica, és tan verídic com que trobem ètica en tot el material. La lletjor d’Espanya ha sigut per falta de sensibilitat i avarícia. Llegeixi’s corrupció. Ho han permès els ajuntaments, de dretes preferentment, però del PSOE també. I el desastre ha sigut en totes i cadascuna de les comunitats autònomes, que tenen plenes competències en l’assumpte. El litoral català fa pena. Una mica menys que el valencià, això sí. D’altra banda, no oblidem que tot projecte ha de portar preceptivament la firma d’un arquitecte. Cada vegada que veus un nyap, algun col·lega –o tu mateix– ha contribuït a erigir-lo. Donar la culpa a promotors especuladors és la fàcil cançó exculpatòria. Sense llicència municipal i sense projecte visat no poden criticar el paisatge, per molt que s’entossudeixin a fer-ho. I certament que s’hi entossudeixen. Per tant, partits polítics i arquitectes són els principals responsables de la barrabassada. I a més còmplices per no denunciar-ho. La bellesa minvant dels nostres pobles i ciutats ha anat paral·lela a la despreocupació de l’administració pel seu territori. Amb Aznar, Espanya sencera va arribar a ser un immens vedat lliure per edificar, al crit de tonto l’últim. Xalets assetjats o patracols gratacels. Que el nostre territori és ara més lleig que el de França, Itàlia o Alemanya és evident. Però el sorprenent és que sigui un periodista de viatges, promotor de la galeria d’art MadisMad, qui ens avergonyeixi al descriure-ho amb rigor i denunciar que no hem fet res respecte a això. El seu to no és rondinaire i s’atreveix també a donar exemples de bones pràctiques: el període de Bohigas a Barcelona, del seu deixeble Xerardo Estévez a Santiago o les superillas actuals a Barcelona. Això dona esperances i brillantor a l’estudi, que, si no, hauria sigut per plorar. I com diu el mestre Oscar Tusquets, «de les coses lletges res s’aprèn. Millor disfrutar de bones boniques pràctiques. Rubio demana en el seu llibre que cada lector faci el que pugui respecte a això, segons la seva capacitat de maniobra. Hauria de ser d’obligada lectura per a polítics, arquitectes municipals i juntes de col·legis d’arquitectes.

El més llegit