Però quina camisa és aquesta | El calidoscopi de Juan Tallón

Diumenge vaig veure la primera camisa de màniga curta de la temporada. Era un amic. «¿Però què portes posat?», vaig preguntar contrariat. Em sembla que no haurien d’existir aquestes camises. Quina necessitat. Són la fita irrisòria de la moda. Ja existeixen les samarretes de màniga curta, i són perfectes, no necessiten germanes petites. Tant de bo desapareguin algun dia, o quedin reduïdes al folklore, a poqueta cosa, com el bicarbonat, les sabates de reixeta, la primera novel·la, les capses de llumins, la ratlla al mig. No nego que pot resultar un desig feridor, i massa arrogant, sobretot per a les persones –algunes amigues– que tenen peces així a l’armari i veuen ja a prop el dia per posar-se-les. Que em perdonin. La camisa de màniga llarga, infinitament superior, es va crear per a la calor i el fred, per a tot alhora, per portar-la sota una altra peça o sola. És un clàssic absolut. I no diguem si és blanca. Per descomptat, també es va crear per arremangar-se. Arremangar és una acció sense la qual la humanitat no hauria arribat a cap cim. La vida desprèn encant perquè oposa dificultats, et fa suar, exigeix de tu sofriment, i llavors tu t’arremangues, poses fil a l’agulla i soluciones els teus maleïts problemes. No les tens totes amb tu, però t’apuges les mànigues i t’obres pas. Els gestos són importants. Sovint instauren l’elegància. Una camisa que t’impedeix arremangar-te et nega un dels moviments més bonics creats sense voler per l’ésser humà. La camisa de màniga curta és una peça buida. O buidada. Només serveix per tenir menys calor: pragmatisme sense indici de classe. Per acceptar-la en un armari hauries de ser poc menys que Tom Selleck a Magnum, i deambular amb un Ferrari 308 GTS vermell que faci de contrapès. La màniga curta comporta indolència, certa blanor. No pots arremangar-te perquè ja ho estàs. Quin fracàs. És com una frase òbvia. La màniga curta deixa l’elegància per terra. La veig i penso: «Quin error». I això que estic a favor dels errors, perquè una existència immaculada esdevé cursileria. Però la camisa de màniga curta, no. La vida deixa a la nostra disposició errors amb molt més atractiu, més èpics, com posar malament una coma, pentinar-se amb brillantina, dir «cari» a la teva parella. Pots comprar una camisa de màniga curta, posar-te-la, però a l’arribar al portal de l’edifici, i mirar-te bé al mirall, a uns metres del carrer, te n’has de penedir i pujar corrent a casa i canviar-la. Això et perdona el pecat. En màniga curta es nota que desitges desesperadament atallar, saltar-te passos, anar directe a l’alleujament, llençant la classe per la borda. No és necessària tanta comoditat. El confort s’ha de conquerir. Té els seus tràmits. ¿Tens calor? T’arremangues. ¿Continues tenint calor? ¡T’aguantes! Hi ha drames pitjors. Passar calors només significa que ets viu. Sempre valdrà més la pena que t’arremanguis, primer un braç, després un altre, sense pressa, per sobre del colze, i fins i tot llavors dir: «Hòstia, quina calor», que no tinguis mànigues i estiguis fresquet, entregant-te a la vulgaritat.

El més llegit