Els arbres i el bosc

Des de fa un parell de mesos, la invasió russa d’Ucraïna copa una àmplia part de l’atenció informativa internacional. La guerra acumula aquest conjunt de notícies que mereixen encapçalar els informatius de ràdio i televisió, les edicions digitals dels diaris i les pàgines dels diaris. A més, reuneix prou entitat per alimentar en el futur els llibres d’Història, els autors dels quals tindran a internet i a les hemeroteques una ajuda fonamental per documentar tots els punts de vista del conflicte, la personalitat dels principals protagonistes, el drama humà i el paper de la comunitat internacional, de la mateixa manera que avui disposem d’una informació ingent sobre els enfrontaments bèl·lics del segle XX. Com més cobertura, per tant, més coneixement tenim posat a disposició de la societat. La premsa, ens deien a les facultats de Periodisme, és la busca dels segons de la Història. En virtut d’aquesta asserció, tan lapidària com pròxima a la realitat, s’ha d’entendre que els investigadors presents i futurs tindran al seu servei una immensa bibliografia per acreditar el que està ocorrent al món. Però, ¿què ocorre quan el focus informatiu plana sobre un limitat nombre d’esdeveniments i es presta menys atenció a successos en aparença menys rellevants? Ryszard Kapuściński –sembla que un no és periodista del tot fins que no llegeix Kapuściński– explicava el següent sobre la cobertura de la guerra del Golf de 1990: «Dos-cents equips de televisió es concentren a la mateixa zona. En aquell mateix moment, moltíssimes coses importants, fins i tot crucials, ocorren en altres parts de món. No importa, ningú en parlarà, tots són al Golf [...] Si després, immediatament després, hi ha un altre gran esdeveniment, tots es mouen en aquella direcció, i tots es quedaran allà sense temps de cobrir altres llocs». El calibre informatiu de la guerra d’Ucraïna, en l’àmbit global, i notícies com les escoltes de Pegasus, en el pla domèstic, és de tal magnitud que de vegades sorprèn que en les tertúlies de ràdio i televisió es discuteixi (molt menys del que es feia en un context menys bel·ligerant) de l’amenaça sobre el dret a l’avortament als EUA o de l’última dona assassinada. Com va dir el comissionista Alberto Luceño en les gravacions del cas mascaretes, alguns temes han passat de les primeres pàgines directament «a la saca», on continuaran previsiblement fins que altres tempestes amainin. Segons coincideixen organitzacions de diferents àmbits públics i privats, hi ha en l’actualitat 53 conflictes bèl·lics actius al planeta, incloent-hi la guerra d’Ucraïna. Actius significa intercanvi de foc armat, morts de civils i militars, crims de guerra, violacions i assassinats a sang freda que difícilment tindran judici ni càstig. A 22 d’aquests conflictes se’ls considera guerres en els termes en què vostè i jo ho entenem. Hi ha guerra a Birmània (uns 7.000 morts des de començament d’any), hi ha guerra al Iemen (al voltant de 5.000 morts el 2022), hi ha guerres a Mali, Síria i Somàlia, a les quals podem afegir el mai acabat conflicte de l’Afganistan o la sempre activa insurgència de Boko Haram en diversos estats de l’Àfrica, per no incloure les sagnies entre la població causades pel narcotràfic en països de Llatinoamèrica, bàsicament a Mèxic, que aquest any comptabilitza la meitat de morts del Iemen. Tret de casos molt comptats, l’atenció fixada a Ucraïna, com abans a Síria i prèviament a l’Afganistan, té com a resultat –també en paraules de Kapuściński– «la manera en què l’home mitjà es fa una idea de la situació mundial». O sigui. Els historiadors del futur tindran prou base com per descriure la guerra d’Ucraïna des de tots els prismes, tant el dels vencedors com el dels vençuts. En els límits del Donbass s’acabarà allò que la història l’expliquen els primers. L’excepció –i no són poques– és la de tots aquells conflictes on ara no hi ha gairebé ningú per explicar-ho. I així tindrem els historiadors del futur, bussejant entre milers de documents i pàgines web, mirant de contrastar la informació que al seu dia ningú va explicar –perquè no va voler o no va poder fer-ho–, enterrats en milers de terabytes d’informació i publicant centenars de llibres i documentals, després dels quals, les futures generacions no tindran gaire clar quin d’aquells arbres va ser el primer amb què es va plantar el bosc.

El més llegit