L’Organització de les Nacions Desunides

António Guterres no hauria imaginat mai fins a quin punt anunciava la mort de l’ONU quan el setembre passat, amb motiu de l’obertura de l’Assemblea General de les Nacions Unides, va afirmar: «Som a prop d’un abisme i ens estem movent en la direcció equivocada». En el seu discurs pessimista, va exposar molts dels mals que afligeixen el món i soscaven el mirall que representa aquesta institució, tot i que es va quedar lluny de preveure la debacle que estava a punt de produir-se i l’ha convertit en secretari general de l’Organització de les Nacions Desunides. La tràgica guerra d’Ucraïna ha donat el cop de gràcia a una organització el poder real de la qual resideix en els membres permanents i amb dret a veto del Consell de Seguretat: els EUA, Rússia, la Xina, França i el Regne Unit. En els últims anys, els cinc han utilitzat més que mai les seves posicions per limitar l’actuació de la institució en conflictes importants com el de Síria, el Iemen, Palestina o l’Afganistan, però fins ara no s’havia donat un ús tan malintencionat i paralitzant d’una organització que té com a missió fonamental preservar la pau mundial. Els EUA, que juguen com els ve de gust amb el Consell de Drets Humans –només s’hi va sumar el 2009, el va abandonar el 2018 pel tracte a Israel i s’hi ha tornat a incorporar el 2021–, han aconseguit l’expulsió de Rússia d’aquest organisme amb seu a Ginebra. La votació de l’Assemblea General a Nova York, amb fortes pressions d’uns i d’altres, ha destrossat qualsevol indici de cooperació per a una governança global i ha dividit el món en tres blocs: Occident, Orient i No-alineats. Després de dècades de menysteniment, molts dels països descolonitzats després de la fundació de l’ONU han rebutjat unir-se al bloc dels seus antics conqueridors. L’Índia, la potència que comença a agrupar els No-alineats, va basar la seva decisió en el que els EUA van confirmar dies després a través del seu secretari de Defensa, Lloyd Austin, que el que Washington busca en la catàstrofe d’Ucraïna és «debilitar Rússia». Conscients que tenen un pes cada dia més gran i que aposten per un món multipolar, allunyat de la rivalitat creixen entre els EUA i la Xina, bona part de les potències emergents, com l’Índia, el Brasil, Sud-àfrica, Egipte, Indonèsia i Mèxic, juntament amb altres països de l’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, es van abstenir. Van defensar la urgència de frenar la guerra, però, desencadenada la malvolença històrica entre els dos arsenals nuclears més grans del món, les seves paraules es van perdre en una ONU incapaç de fer front a l’arma del veto dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat. L’Assemblea General va adoptar, la setmana passada, una resolució, que permet convocar-la quan es produeixi un veto, per debatre la situació que l’ha motivat. Però aquest no és el problema. Quan ens acostem perillosament a un conflicte nuclear, la qüestió és que al món actual ja no hi ha un país que mereixi un escó permanent en aquest òrgan de governança global, en el qual els altres 10 membres són electes després d’una intriga opaca i, molt menys, està justificat el dret a veto. El 1945, quatre dels cinc membres permanents eren potències colonials. En les gairebé vuit dècades transcorregudes s’han independitzats 80 de les antigues colònies, des de l’Índia fins a Sud-àfrica, passant pel Kazakhstan i Nigèria. Els cinc representaven gairebé el 10% dels 51 estats fundadors de l’ONU, però avui només suposen el 3% dels 193 membres. I si llavors representaven més de la meitat de la població mundial, avui representen poc més del 20%. La suspensió de Rússia, que va tirar endavant amb el 79% dels 117 vots vàlids, requeria les dues terceres parts dels sufragis emesos. No van comptar ni les 54 abstencions ni les absències a l’hora de votar de 17 estats, inclosa Veneçuela, que no ho va poder fer per no pagar la seva contribució al pressupost de l’ONU, tot i que es va pronunciar en contra. El bloc oriental, que encapçala la Xina i inclou altres enemics declarats dels EUA, com Rússia, l’Iran i Corea del Nord, va sumar 24 països, la majoria inclosos en la Nova Ruta de la Seda, la iniciativa estrella del president Xi Jinping. Reduïda a un òrgan anacrònic que no reflecteix la relació de les forces actuals i amb uns membres que no tenen la voluntat de fer-la operativa, és hora que aquesta Organització de les Nacions Desunides desperti i assumeixi el seu deure de contribuir a la pau i a un món més just, més segur i més sostenible.

El més llegit