Cap a la immunitat de grup Pegasus

S’estan coneixent tants casos d’infectats pel ‘software’ d’espionatge Pegasus que no seria forassenyat el següent plantejament: la manera de guarir el sistema passa per arribar a la immunitat de grup. Si bé un dia festiu a Catalunya (Dilluns de Pasqua) es va fer públic l’espionatge a més de sis desenes d’independentistes, i es demanaven explicacions al Govern espanyol, un dia festiu per a Madrid (el 2 de maig) es coneixia que tant el seu president, Pedro Sánchez, com la ministra de Defensa, Margarita Robles, també havien acollit el bitxo al seu telèfon. No és difícil imaginar alts caps del PP comentant que el seu iPhone i el seu Nokia també feia coses rares. De fet, seria recomanable un Simón que, allunyat de les ametlles, podria organitzar el trànsit de nous casos, hospitalitzacions (crisis polítiques) o fins i tot ingressos a l’uci (¿dimissions?). Posaria, de fet, tot el Congrés a rentar tomàquets amb lleixiu i només els deixaria entrar a l’hemicicle descalços, com a senyal d’humilitat i per mantenir a ratlla la possible transmissió del virus informàtic per la superfície de les seves sabates (igualment, en aquests llocs hi ha molta moqueta). Això de rentar-se les mans sovint, la veritat, ja ho porten bé. L’assumpte és tan greu que, com molts dels assumptes seriosos, és també absurd. Ho és com l’animal mitològic que dona nom a aquest programa israelià de ciberespionatge. Recordem que el Pegàs és un cavall alat que, malgrat volar gràcies a les ales, plana pel cel amb les quatre potes en moviment, com si trotés en el buit. I que va néixer de la sang del cap tallat de Medusa, gràcies a Perseu, que ni tan sols el necessitava perquè ja disposava d’unes sandàlies voladores la mar de mones que li havia regalat Hermes (el déu missatger, no la marca de luxe, que en aquests temes el detallet corrupte pot portar a confusió). L’absurd, alhora, pot ser útil. El normal és una comissió d’investigació independent per explorar què va passar. Els que llancen pilotes fora (fins i tot vam saber que Robles no té la típica ‘tote bag’ del ‘New Yorker’, mitjà que va publicar el primer brot) se saben ara espiats. I això recorda poderosament dues històries. Una és la de com funciona qualsevol tipus d’irregularitat al nostre país. Es resumeix molt fàcilment: «I tu més» (en altres traduccions: «I tu també»; en aquest cas, «I jo també»). Davant qualsevol cas, el bàndol rival en té un altre. És a dir, si tots som víctimes, llavors no hi ha botxins, i viceversa. L’altra, molt connectada a l’anterior, demostra encara millor fins a quin punt una realitat surrealista només es pot narrar amb la literatura absurda. Em refereixo a ‘El hombre que fue jueves’. En la novel·la de Chesterton, un poeta al servei de Scotland Yard aconsegueix infiltrar-se en un important cercle d’anarquistes format per set activistes. Parlotegen a crits en terrasses a la llum del dia (¿quina millor manera d’amagar-se que fingir que no t’amagues?) i cadascú té el nom en clau d’un dia de la setmana. Aviat s’adonen d’una cosa: tots ells són, en realitat, policies infiltrats. No hi ha ni un sol anarquista. Els girs imprevisibles no s’aturen allà. No hi ha cap certesa i ningú sap qui és en realitat qui els ha convocat, el tal Domingo. Al final, tot el secret del món és que només podem conèixer d’ell la seva esquena: «Tot ho veiem per darrere i tot sembla brutal». També absurd. En aquests primers compassos d’aquesta nova ciberpandèmia vírica, més que aïllar els casos, si surt d’un laboratori al servei d’un estat o organisme transnacional, o si és qüestió d’un CNI massa aplicat i independent o d’un altre país o d’una mà invisible, sembla que la dinàmica passa per anunciar nous casos fins que ens infectem gairebé tots i així no s’infecta ningú. Estem en la primera onada. Recordem que amb la covid també molts polítics van ser positius al principi, però es poden contagiar noves capes de la població. No descartem, per tant, l’estratègia de la immunitat (o impunitat) de grup.

Cap a la immunitat de grup Pegasus

En aquests primers compassos d’aquesta nova ciberpandèmia vírica, més que aïllar els casos, sembla que la dinàmica passa per anunciar nous casos fins que ens infectem gairebé tots i així no s’infecti ningú

El més llegit