Granissada a Sant Jordi, per Natàlia Cerezo

Primer érem dos asseguts en una taula plegable, cadascun amb el seu llibre davant. Fins a última hora l’ajuntament no ha decidit si muntaria la fira, em va explicar la llibretera quan vaig arribar, encara desembalant llibres, tot i que ja eren més de les 11. Mira de reüll el cel, cobert de núvols espessos, com si fóssim sota la panxa d’un gat gras. Un vent fred aixeca les banderes de les parades, i la gent va de bracet, abrigada amb jaquetes i bufandes com si fos novembre. Poso el llibre davant meu i m’assec. Més tard vindran més escriptors i poetes del poble i hauran de treure una segona taula. Un degoteig constant de persones ve a veure l’escriptor del meu costat, que entre signatura i signatura m’explica que és el seu primer llibre, que està basat en la seva gossa, que es va morir, i que va d’un jove amb una malaltia minoritària. A estones surt el sol. És dia de mercat i entre les parades de roses i llibres també n’hi ha de roba. De sobte, com esperonades per una premonició, unes venedores de roba interior comencen a recollir. Només són les dotze, però fiquen les calces, les mitges, els mitjons i els calçotets de pressa en caixes, de qualsevol manera. Poc després, quan ja ho tenen gairebé tot recollit, comencen a caure unes gotes grans que sonen com els ocells colpejant el vidre d’una finestra. La gent es refugia sota les carpes de les parades, els llibreters treuen de pressa uns plàstics enormes per cobrir-ho tot. Les gotes es converteixen en una cortina d’aigua i quan ja estem tots sota cobert algú diu «Cau pedra». Són petites com flocs de neu, cobreixen el terra, els plàstics de sobre els llibres, la plaça. A la tarda anirem a Barcelona i tot serà encara més apocalíptic, amb el centre col·lapsat, com en els vells temps, però també ple de policia i bombers, de llibreters salvant el que poden amb plàstics, de parades que s’ha endut la tempesta. Però ara encara som aquí, esperant que s'aturi la calamarsa.

Calamarsa

El més llegit