Madrid, plaça de Colón, Teatro Fernán Gómez. Van haver de passar diversos minuts de silenci sepulcral perquè un espectador comencés tímidament a aplaudir, tot i que no el va secundar gairebé ningú. És estrany que passi això quan s’acaba una obra, però no estava la cosa per celebrar res després que dues magnífiques actrius canàries, transmutades en una dona iraquiana i una afganesa, abandonessin, preses del pànic, l’escenari –una haima, en realitat– que recreava el camp de refugiats de Mória, a Lesbos. Els personatges, inspirats en històries reals, fugien de l’incendi que fa dos anys va arrasar aquest abocador de drets humans on Europa acumula aquells que fugen de la mort perquè no embrutin els seus carrers. És la mateixa Europa que ara acull sense escarafalls, i fins i tot amb un puntet d’orgull, els milers d’ucraïnesos que el bèstia de Putin ha fet fora del seu país a bomba neta. El contrast resulta insuportable, però s’entén: aquesta guerra ha esclatat a les portes de casa i ens afecta directament la butxaca. Per això resulta tan higiènic que a través del teatre algú ens clavi un cop de puny a l’estómac; almenys perquè no puguem al·legar ignorància davant d’una discriminació tan escandalosa.