Sempre sobre el filferro

No sé si això em converteix en una mala persona, però disfruto molt quan els que en saben veuen un partit de futbol i diuen que l’ocorregut no té explicació, que no li troben el sentit al resultat, que no entenen a penes res. Això passa sovint amb els partits de futbol més memorables, els que de veritat deixen al cervell una empremta palpable. Solen ser partits canviants, estranys, enigmàtics i trepidants. Sol ser així per molts segles que passin: que el succeït no es pugui explicar creuant dades i pintant línies en una pissarra i que s’acumulin els girs de guió més inversemblants significa que el partit ha sigut dels que eleven el futbol a la categoria de gran experiència. Diria que tota aquesta invasió de l’estadística avançada, els números i els percentatges està potenciant una generació d’aficionats, o una parcel·la, que s’aproxima al futbol amb un convençut aire racional i científic que busca causes i conseqüències lògiques a qualsevol situació. D’alguna manera em sembla fins i tot entranyable. Sento alhora tendresa i temor. Tendresa per ells quan en el partit tot salta pels aires. Temor per si en el fons tenen raó i un dia són capaços de predir totes les variables. Espero que no, que el senyor Futbol ens salvi i que el factor de l’emoció continuï sent, en aquest esport contranatural i impossible que es juga amb els peus, una peça tan important. De moment queda alguna cosa a la qual aferrar-se. Em sembla saníssim que existeixin futbolistes com Karim Benzema, arribat des d’una altra època i no sé si d’un altre planeta, que es mou per la gespa com un agent infiltrat per sabotejar les màquines i les seves prediccions, enllustrant amb encant artesanal el vell futbol de sempre. Em sembla saníssim que encara existeixin fora de lupa elements indetectables i que la dimensió de l’ànim no càpiga a les taules dels ordinadors. Em sembla l’essència del futbol, la que el diferencia d’altres esports, i sisplau que no ens la robin: el factor humà, la intuïció i l’intangible, els errors, l’aleteig del moment que destrossa les millors ments i provoca la caiguda inesperada d’equips que només un minut abans semblaven catedrals. El que passarà, el que després passi. Ningú ho sap. Té una mica de gràcia que la Champions, la competició més moderna i luxosa, sigui alhora la que guardi les claus. ¿Quants gols de marge es necessiten per donar per tancada una eliminatòria entre gegants? Diria que no n’hi ha suficients al món. Quan era petit –i perdonin pel canvi de rasant–, pensava bastant en la mort. La veia més pròxima que ara, que soc gairebé vell, però això és un tema a part. Quan era petit i pensava en la mort, vull dir, m’animava amb arguments com «encara s’ha de morir la meva besàvia abans que jo, i després els meus avis i després els meus pares». Veia allà que encara conservava cert marge. Tenia tres gols d’avantatge i molt malament havien d’anar les coses perquè em remuntessin abans, però ara ja només queden els meus pares i m’estic acostant al límit de manera preocupant. El que penses a l’envellir, els nens no ho saben. Ara penso què sentiré quan només quedi jo en l’escala mortal, sense pares. Potser és com un partit de tornada en el minut 70, més o menys, la vida com la Champions: jugar sempre sobre el filferro.

El més llegit