Fa uns dies que llegeixo ‘I si’ (Arcàdia), l’assaig d’Adrià Pujol Cruells que ofereix una sèrie d’«especulacions sobre llenguatge i literatura». És un llibre divertit, juganer, mordaç, polifònic i a estones llenguallarg. Com un contracte entre autor i lector, és un d’aquests textos en què cal llegir la lletra petita perquè és on hi ha el cor: les notes a peu de pàgina —i les notes de les notes, i les notes a les notes de les notes—. Molt al principi, entre els meandres de la digressió, Pujol Cruells perfila una espècie de poètica del seu gest literari: «Jo m’he fet la il·lusió d’escriure almenys una vegada cada paraula catalana», diu, i segueix: «Tracto de fer-les viure, que no sonin del tot estranyes per molt que faci cent anys que són sota la pols del diccionari, a les cacofonies locals o a les cunetes del franquisme». És una idea bonica i una mica melancòlica, però sense el dramatisme d’aquests escriptors que durant el franquisme escrivien —bé o malament— «per salvar les paraules».
Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cada paraula, una vegada
Sense la xarxa de seguretat d’un Estat protector sota, la sensació és que hi ha paraules que aviat s’extingiran, com l’últim exemplar d’un rinoceront de Java

El més llegit
- Això és el que significa que els fills no facin cas als seus pares a la primera, segons el psicòleg Álvaro Bilbao
- Jordi i Omar, les dues víctimes de l'incendi de Torrefeta: "Vam sortir a buscar-los, però era com estar a l'infern"
- El nen mort a Valls va estar tot el matí al cotxe mentre el pare treballava
- Mor Diogo Jota, el davanter del Liverpool, en un accident de trànsit
- ¿Qui és Ramón Flecha, el catedràtic de la UB acusat d’abús sexual per 14 universitàries?