Fa uns dies que llegeixo ‘I si’ (Arcàdia), l’assaig d’Adrià Pujol Cruells que ofereix una sèrie d’«especulacions sobre llenguatge i literatura». És un llibre divertit, juganer, mordaç, polifònic i a estones llenguallarg. Com un contracte entre autor i lector, és un d’aquests textos en què cal llegir la lletra petita perquè és on hi ha el cor: les notes a peu de pàgina —i les notes de les notes, i les notes a les notes de les notes—. Molt al principi, entre els meandres de la digressió, Pujol Cruells perfila una espècie de poètica del seu gest literari: «Jo m’he fet la il·lusió d’escriure almenys una vegada cada paraula catalana», diu, i segueix: «Tracto de fer-les viure, que no sonin del tot estranyes per molt que faci cent anys que són sota la pols del diccionari, a les cacofonies locals o a les cunetes del franquisme». És una idea bonica i una mica melancòlica, però sense el dramatisme d’aquests escriptors que durant el franquisme escrivien —bé o malament— «per salvar les paraules».