M’escriu una amiga escriptora i em diu que té covid. Ens vam veure el dia de Sant Jordi. Ens vam fer fotos juntes, vam fer broma sobre com d’insensat era que al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona ens haguéssim reunit centenars d’escriptors (gairebé tots sense mascareta) i que ens estiguéssim fent petons com bojos, contents de retrobar-nos, de tornar a celebrar, i que no plogués (encara). Més d’un va fer broma: no tenim terme mitjà. Allò tampoc era normal, el virus continuava per allà, amagat. Ai els xinesos, va recordar algú, si ens veiessin. Sí, però en algun moment s’haurà de començar a perdre la por de tot això. La por, sí. La por sempre decideix per nosaltres, guia els nostres passos. En algun moment jo vaig fer broma (i alguna col·lega la va utilitzar per a la crònica del dia en algun diari): ¿T’imagines que creéssim una variant literària del virus? Va ser un despropòsit més d’un dia ple de despropòsits, tot i que també d’alegria i d’un optimisme que no es va fer del tot miques fins més tard de mitja tarda, quan va caure la segona calamarsada i alguns vam començar a donar-nos per vençuts. Hi ha coses contra les quals no es pot.