El rei Felip, la vergonya del seu pare

Sempre hi ha fills que deceben als pares, això és així des d’Adam i Eva. Ocorre en les millors famílies, no se’n salven ni els reis. Mirin si no l’emèrit Juan Carlos, que va pastar una fortuna de 2.000 milions d’euros i veu com el seu fill a penes compta amb 2,5 milions, una xavalla que el pare es gastaria en un cap de setmana si així li ho sol·licités l’acompanyanta de torn, que en qüestió de dones no cal reparar en les despeses, fill meu, a veure si prens nota i et comportes borbonament. I això, sense escatimar tampoc en despeses de tiberis ni caceres, a veure si es creuen vostès que és barat aconseguir que li posin davant d’un, un elefant que ofereixi mansament el front perquè el regi caçador no erri el tir. I encara amb tals dispendis, dos mil milions a la saca, nen, aprèn, que al pas que vas, hauràs d’enviar Leonor i Irene a un col·legi públic. Oi que els meus vaixells es diuen «Fortuna» i «Bribón»? Lliga caps, home, lliga caps, que no costa tant. -Dos milions i mig, quina misèria, no sé a qui deu retirar aquest nen, segur que a la branca dels grecs- es lamenta el pare, negant el seu fracàs en l’educació del fill. Per a tenir reis pelacanyes, millor una república, això ho sap bé Juan Carlos, i a fe que ha treballat per a assentar la monarquia a cop de comissió. Felipe, en canvi, s’acontenta amb l’assignació pressupostària, com un funcionari qualsevol. Com poden els espanyols tenir respecte per un cap d’estat que té menys diners que un youtuber? L’avi de l’actual rei no tenia tampoc gaires diners, però almenys se les va arreglar per a viure sempre de gorra, que fa molt monarca. Un rei només pot ser un sac de diners i viure a cor què vols sense que li importi el que diran, o bé estar escanyat i viure a cor què vols sense que li importi el que diran, però a costa de clavar acanades. O una cosa o l’altra, però un rei amb nòmina i que no es permet luxes, ni és rei ni és res. Fins i tot els catalans tenen el seu Vivales I de Waterloo exercint de rei en l’exili, és a dir, sense fotre ni brot i demanant diners com els nens del Domund. Julio Camba -ja a inicis del segle XX- defensava al diputat Ibarra, acusat de comprar vots. «Quan hi ha tants diputats que sol·liciten vots i no els paguen, admirem a aquells que els abonen en l’acte», escrivia el gallec. I afegia: «generalment, l’elector dóna el vot en espera de futurs béns, de coses que el polític li promet i gairebé mai li dóna. Doncs bé, els electors del senyor Ibarra, ja han cobrat». El cas dels reis és semblant: ja que no necessiten comprar vots ni prometre res a uns electors inexistents, poden dedicar-se a estalviar, cèntim a cèntim, fins a arribar a 2.000 milions. Cosa que parla molt bé de Juan Carlos i molt malament de Felipe, que a saber en què s’haurà gastat els diners per a tenir només 2,5 milions. Els pares tenen sempre el desig que els seus fills visquin millor que ells, és llei de vida. Cert que en el cas de Juan Carlos el llistó estava molt amunt, però així i tot cal intentar-ho. El rei emèrit seria feliç només que el seu fill tractés d’arrambar amb una mica de diners de dubtosa procedència, ni tan sols cal que sigui gaire, la intenció és el que val. És molt dur per a un pare comprovar com les esperances que va dipositar en el seu hereu, carn de la seva carn, s’esvaeixen com diners en mans d’una amant.

El més llegit