‘Catalangate’: El sentit d’Estat de Margarita Robles

No sé què és més escandalós: que la ministra de Defensa, Margarita Robles, justifiqui l’espionatge a polítics, advocats i familiars del procés o que digui que desconeix què és la revista ‘The New Yorker’. No és que em preocupi que Robles no conegui la revista en la qual han publicat, jo què sé, de Hannah Arednt a Seymour Hersh, passant per Truman Capote i David Remnick. El que preocupa és que em sembla que en realitat Robles sí que sap perfectament què és ‘The New Yorker’, però que considera que per defensar la seva posició referent al ‘Catalangate’ val qualsevol hipèrbole i inexactitud, fins i tot una que la presenti en ple Parlament com una barroera. «Les coses que es fan per amor», deia Jamie Lannister al primer llibre de ‘Joc de Trons’ abans d’empènyer al buit el nen Bran, després que el benjamí dels Stark els hagués descobert a ell i a la seva germana Cersei, la reina, en ple incest. Les coses que es fan per sentit d’Estat, devia pensar Robles quan va acabar la picabaralla parlamentària. A mi no m’escandalitza que un Estat espiï. Espiar, allò que es diu espiar, sembla que és molt normal, perquè ho fan des d’estats fins a partits polítics, des d’aspirants a president fins a cònjuges gelosos, des d’enemics de presidents de federacions esportives fins a les empreses propietàries de les ‘apps’ que instal·lem al mòbil. En els anys del procés, l’estrany, el sorprenent, hauria sigut que l’aparell de seguretat de l’Estat espanyol no hagués espiat l’independentisme català. L’espionatge és una realitat –fins i tot hi ha normes legals per regular-lo, incloses les escoltes telefòniques– amb la qual tothom ha de conviure, però si, a més, la teva intenció confessa és superar la Constitució i decretar la República catalana, les possibilitats de ser espiat augmenten exponencialment. Les preguntes Com amb la corrupció, el problema no és que l’espionatge existeixi, sinó què passa quan es descobreix, perquè si el que denuncia el Citizen Lab és cert, en aquest presumpte espionatge hi ha indicis que tenen tot l’aspecte de ser delictius. L’espionatge per si sol no és l’escàndol del ‘Catalangate’. Les respostes a altres preguntes són més interessants: ¿A qui es va espiar? ¿Qui va ordenar aquest espionatge? ¿Ho sabia el Govern? ¿Es van complir de manera explícita tots els passos legals sota els quals es regula l’espionatge? No és d’estats democràtics espiar advocats. Ni a parents de dirigents polítics. ¿Va complir les regles un espionatge d’aquestes característiques, tan indiscriminat? ¿Ho va ordenar el Govern? Si no és així, ¿qui ho va fer? ¿A esquena o amb coneixement de l’Executiu? La ministra Robles va afirmar en el Congrés que no hi ha proves de delicte i que tot s’aclarirà quan es puguin donar les explicacions als fòrums confidencials que hi ha previstos per a això. M’agradaria creure-la, però com no em crec que no sàpiga què és ‘The New Yorker’ i com que em temo que prefereix quedar com una de barroera si això implica defensar el sentit de l’Estat, em costa molt confiar en les seves paraules. La imagino dalt de Winterfell, Cersei, despentinada, a la seva esquena, veient caure al buit els drets fonamentals de les víctimes de l’espionatge, que a més d’independentistes catalans són ciutadans espanyols com qualsevol altre, protegits per l’Estat de dret, i xiuxiuejant: «Les coses que es fan per amor». Per amor a l’Estat, en defensa de la nació, s’ha justificat al llarg dels segles el que era injustificable. L’amor a l’Estat i la nació és tan gran que, si per defensar-lo cal passar per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans que el formen, doncs s’hi passa, que és pel teu bé, tonto. El sentit d’Estat, el patriotisme, no sol adoptar la forma de la defensa dels serveis socials, per exemple, ni de la defensa de l’Estat de dret sense fissures, sense acceptar dreceres, sorpreses ni torturades interpretacions, ni de l’acceptació sincera de la diferència sense considerar-la una amenaça. La idea que el sentit d’Estat, la defensa de la nació i de la pàtria són finalitats supremes a preservar per sobre de qualsevol altra consideració sol coixejar sempre del mateix costat i, sense control, rigor, contrapesos, crítica, supervisió i depuració de responsabilitats davant els excessos, acostumen a acabar molt malament. A més de ‘Joc de trons’, convé llegir ‘Eichmann a Jerusalem’, que, per cert, Hannah Arendt va publicar en la seva primera versió al ‘The New Yorker’.

El més llegit