Això que anomenen raó d’Estat

Maquiavel ha tornat. L’ha ressuscitat l’espionatge coincidint amb la Pasqua. Perquè va ser l’autor d’‘El Príncep’ qui va deixar clar en un altre dels seus tractats que «la pàtria s’ha de defensar sempre amb ignomínia o amb glòria i de qualsevol manera estarà defensada». Han sigut les primeres i pudoroses explicacions oficials sobre el ‘Catalangate’ les que han posat de nou en relleu el pare de la ciència política, perquè aquella anomenada «raó d’Estat» és la que plana sobre un assumpte tan lleig, una tècnica tan intel·ligent i una acció tan matussera com la que ha marcat la setmana i exaltat els ànims. L’obligat silenci legal imposat als responsables dels serveis d’intel·ligència, la inexistent comissió parlamentària per bloqueig polític on s’haurien de donar totes les explicacions, recuperada per la via d’urgència, així com la dependència del Govern central dels vots de diputats vigilats, han lligat de peus i mans l’Executiu de Pedro Sánchez. Coalició que ha semblat més preocupada pel possible fre al seu decret d’ajudes econòmiques, salvat al final per... ¡Bildu!, que per un escàndol institucional que als socialistes veterans els ha recordat el tràgic final de la seva primera etapa. Quan la corrupció i la guerra bruta contra el terrorisme va malmetre el llegat de Felipe González. La història ha volgut que el vincle entre les dues etapes es digui María Margarita Robles Fernández (Lleó, 10 de novembre de 1956). Si llavors va ser per la seva feina a Interior de neteja de les clavegueres de l’Estat, fent investigar els assassinats de Lasa i Zabala pels GAL i per l’ordre de recerca i captura de Luis Roldán, ara ho és per la seva actual responsabilitat política al capdavant del CNI, organisme que suposadament va espiar més de 60 independentistes. I encara que la seva mentalitat de magistrada hagi anat modulant progressivament les seves explicacions, reduint la llista sense concretar-la i defensant la legalitat del que s’ha fet, s’ha situat al centre de la diana per una resposta parlamentària, lògica pel seu currículum però inconvenient per al seu Govern. Per això, uns li han demanat responsabilitats, inclosa la dimissió, d’altres més pròxims se la miren amb el mateix recel que els produïa fa 25 anys i uns tercers la continuen odiant tant com algunes de les seves víctimes, tan juristes com ella. I és que per on ha passat Margarita Robles ha deixat algunes empremtes que delaten conviccions tan fortes com incòmodes. Una de les seves amigues la té per una dona d’Estat. Una defensora acèrrima de la legalitat que la pot portar a l’aparent contradicció que aquests dies li recriminen els seus contraris. Jurista, progressista i feminista com l’actual ministra de Defensa, la seva col·lega circula pels voltants de l’independentisme. Tot i així, totes dues mantenen la seva relació forjada en el debat intel·lectual, el respecte mutu a la diferència i un afecte superior a qualsevol altra vel·leïtat. Un altre exemple tan atípic com aquella vella raó d’Estat que advertia que «per a la salvació de la pàtria no s’ha de guardar cap consideració al que és just o injust, al que és pietós o cruel, al que és laudable o vergonyós». Arribat el seu dia de glòria, els independentistes també hauran de decidir si enterren definitivament Maquiavel.

Això que anomenen raó d’Estat

Una de les amigues de Margarita Robles, ministra de Defensa, la té per una dona d’Estat. Una defensora acèrrima de la legalitat que la pot portar a l’aparent contradicció que aquests dies li recriminen els seus contraris

El més llegit