Pegasus: autopista a l’infern

Pegàs, en realitat. Un cavall alat de la mitologia grega, que potser els creadors del programa informàtic espia van confondre amb el cavall de Troia, al qual s’assembla moltíssim més per la seva finalitat. El seu funcionament és tecnològicament complex i, tot i que, aprofitant vulnerabilitats dels sistemes operatius, ha arribat a funcionar en ocasions sense que l’usuari del telèfon espiat faci clic a cap enllaç, l’habitual és que sí que ho faci ingènuament. Els governs poden utilitzar aquests programes, però sempre amb autorització judicial. A Espanya, això només és possible en el marc d’una investigació penal per un delicte concret. Però en l’àmbit de les activitats d’espionatge del Centre Nacional d’Intel·ligència és un magistrat del Tribunal Suprem qui ha de procedir a l’autorització, especificant els motius que porten a practicar la vulneració de la intimitat de la persona espiada. Sobre els esmentats motius és extraordinàriament parca la llei aplicable al cas (Llei Orgànica 2/2002, de 6 de maig, reguladora del control judicial previ del Centre Nacional d’Intel·ligència), i cal acudir a la llei 11/2002, de la mateixa data, reguladora del Centre Nacional d’Intel·ligència, per descobrir que aquests motius han de ser els propis que justifiquen l’existència del CNI: «Prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió contra la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l’estat de dret i les seves institucions». El redactat anterior és extraordinàriament ampli, certament, però no tot s’hi val. En democràcia no es poden matar mosques a canonades, i cal preservar forçosament els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el dret afectat en aquests casos: el dret a la intimitat. Qualsevol restricció que se’n faci no pot portar a l’anul·lació del dret, i ha de respectar en tot cas el principi de proporcionalitat, cosa que obliga que la limitació del dret sigui la mínimament indispensable per aconseguir la seva finalitat. Això és justament el que ha de raonar el magistrat autoritzant, i qualsevol excés en aquesta matèria ha de ser evitat. La resolució del magistrat existeix. El seu nomenament el realitza per cinc anys el ple del Consell General del Poder Judicial i és publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. A més, la necessària transparència de l’exercici del poder que hi ha d’haver en democràcia obliga a revelar el contingut de l’esmentada resolució, que ha de ser coneguda almenys per la comissió a tal efecte del Congrés dels Diputats. L’única informació reservada, fins i tot per als membres d’aquesta comissió, és la relativa a les fonts i els mitjans utilitzats pel Centre Nacional d’Intel·ligència, així com les dades obtingudes per l’espionatge que no tinguin a veure amb la investigació empresa i autoritzada pel magistrat, la destrucció del qual pot ordenar el Govern de pròpia autoritat, a través del Secretari d’Estat Director del Centre Nacional d’Intel·ligència. ¿I les dades obtingudes amb la investigació que sí que hi tinguin a veure? La preconstitucional llei 9/1968 sobre secrets judicials no ho posa fàcil, tot i que exigeix informar de les dades reservades el Congrés dels Diputats i el Senat en sessions secretes. Com es pot comprovar, són enormes les possibilitats d’opacitat dels que manegen la informació. Els estats consideren, no sense una mica de supèrbia testosterònica, que tot això és necessari per protegir-se. Des de fa anys, tant els EUA com el Regne Unit han promogut directament o indirectament pel·lícules i novel·les molt populars per normalitzar l’existència d’aquest obscurantisme en democràcia, legitimant-lo d’aquesta manera entre una població extraordinàriament ingènua, que segueix amb passió James Bond o paios vomitius com el descrit per la recent pel·lícula ‘Nobody’. Fins i tot sent proximitat i complicitat amb ells. Potser ignoren que aquest espai ombrívol de la democràcia és el mateix que una sala de tortures. Un lloc on els drets no existeixen, s’anul·la la persona i és possible que qualsevol mori sense deixar rastre, sense l’alegria llibertària de l’«autopista a l’infern» de la inoblidable cançó d’AC/DC. Potser tot això no els inquieti, però ho hauria de fer.

El més llegit