En el conjunt de l’Estat, i molt més a Catalunya, la simpatia cap a la institució monàrquica continua baixant. Xifres sorprenents després de decennis de domini dels apologetes de la Transició. Intel•lectuals i polítics de tota condició que ni van assumir un debat crític ni acceptaren mai que el règim monàrquic actual  fou construït amb materials de segona producte del pacte amb les elits de la Dictadura. Es més, s’entossudiren a convertir la Transició en un model d’excel•lència per ser exportat. La realitat, però, és que, llevat de Xile, cap altre Estat utilitzà la Transició com a patró i en el cas xilè el model d’impunitat importat d’Espanya ja fou inicialment sacsejat a partir de la victòria l’any 1999 de Ricardo Lagos. I avui el sistema polític espanyol nascut en 1978 ha començat a patir-ne les conseqüències tal com evidencia la manca de potencialitat democràtica per encarar els reptes del segle XXI, tots ells transcendentals, globals i immediats. Dèficits que condicionen la qualitat de les institucions i el model productiu incapaç de fer-se un lloc en la nova divisió mundial del treball, bo i posant en escac la sostenibilitat del mínim repartiment de la riquesa que ha suposat l’estat social i de benestar.