La tercera volta

Europa se’n va anar al llit alleujada diumenge: Emmanuel Macron va guanyar amb claredat la segona volta de les presidencials franceses (58,54%). A l’Hexàgon els analistes eren més mesurats: Macron va aprocar la revàlida —un segon mandat—, però va fracassar en el seu objectiu polític de contenir l’avanç de l’extrema dreta. Més de quatre de cada deu electors han votat per Marine Le Pen: aconsegueix el seu nivell històric més alt (41,46%), millora en 7,5 punts el seu resultat del 2017 (33,9%) i suma gairebé 13,3 milions de vots (13,6 milions més de francesos es van abstenir). Fa dues dècades, el 2002, el seu pare, Jean-Marie Le Pen, va obtenir només el 17,8% davant Jacques Chirac (82,2%). Macron va festejar el seu triomf al Camp de Mart, amb la Torre Eiffel com a teló de fons, i va anunciar una «nova era»: «No serà la continuïtat del quinquenni que s’acaba», va advertir. El 12 d’abril, dos dies després de la primera volta, Éric Ciotti, dirigent del sector més dretà del postgaullisme, va recuperar un tuit de Macron de fa cinc anys: «Si el FN (l’actual RN de Le Pen) està en la segona volta, és perquè no hi ha hagut resultats. Cal fer-ho tot perquè el país vagi millor». «Era fa cinc anys, però continua sent veritat avui», va afegir Ciotti. El president es disposa ara a corregir el rumb. En efecte, Macron no ha sabut aprofitar el seu primer quinquenni presidencial per reforçar La República en Marxa (LREM) —el moviment que va crear com una ‘start-up’ de la ‘nova política’— i consolidar la seva implantació al territori: Els republicans (postgaullistes) i el PS, ara en oberta descomposició, van revalidar les seves posicions en les eleccions regionals i municipals. Tampoc no ha aconseguit que la ‘nova política’ entusiasmi més els francesos: el cara a cara televisiu de dimecres passat entre Macron i Le Pen va ser seguit només per 15,6 milions de teleespectadors, la pitjor audiència des del primer debat del 1974. El problema de Macron no és la seva competència tècnica, sinó la seva falta de reflexos i d’empatia política. Va arribar a la presidència el 2017 sense haver exercit abans cap càrrec electe en un país on la majoria de presidents han sigut abans diputats o alcaldes. Aquesta inexperiència es va evidenciar en la crisi dels Armilles Grogues. No obstant, en els resultats, sobretot econòmics, el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7,4%) i l’IPC va pujar al març només el 4,5%. Macron ha d’afrontar ara la tercera volta electoral: les legislatives del 12 i el 19 de juny. «La tercera volta comença aquesta nit», va exclamar diumenge Jean-Luc Mélenchon, líder d’esquerra radical. Les legislatives serviran no només per avaluar sobre quina base parlamentària podrà continuar governant Macron, sinó també per mesurar la recomposició de l’espai polític francès. Al centre, Macron intentarà revalidar l’àmplia majoria que va obtenir la seva República en Marxa el 2017 (351 dels 577 diputats). Per fer-ho, haurà de guanyar més electors de l’espai postgaullista (LR, amb 136 diputats en l’actualitat). A l’esquerra, amb la implosió del PS en la primera volta (1,75%) i el mal resultat de l’ecologisme (4,63%), Mélenchon —líder de La França Insubmisa— intentarà sumar el vot útil de les esquerres i rendibilitzar el seu alt percentatge del 10 d’abril (21,95%). Per fer-ho, proposa forjar aliances amb comunistes (2,28%) i ecologistes, però és reticent a fer-ho amb els socialistes, partit pel qual va ser senador i ministre. Tot això, a l’esquerra i al centredreta, haurà de fer-se preservant el ‘cordó democràtic’ davant Marine Le Pen: el tradicional ‘desistiment republicà’ en favor del candidat més ben situat. La tercera volta marcarà la «nova era» que anuncia el president Macron. El seu repte serà desenvolupar el seu programa de reformes i fer-ho sense augmentar la doble fractura del seu primer mandat: la social, centrada en les ‘banlieues’, i la territorial, en la França rural, que va desencadenar les protestes dels Armilles Grogues. Si Macron fracassa, atesa la limitació constitucional de dos mandats consecutius, d’aquí a cinc anys, en les presidencials del 2027, França estarà definitivament a l’abisme amb l’enfonsament dels partits de la ‘vella política’ i sense lideratges de reemplaçament en la ‘nova política’. Llavors, sí, l’extrema dreta podria guanyar la presidència de la República.

La tercera volta

Les eleccions legislatives del juny serviran per avaluar sobre quina base podrà continuar governant Macron i per mesurar la recomposició de l’espai polític francès

El més llegit