La teva excusa preferida

Sembla que l’objectiu bàsic en aquest tram final de la temporada és que ningú es traumatitzi. S’acaben els partits, els sents parlar i tothom guanya, tot i que perdin. El futbol va, cada vegada més, d’esprémer la realitat per tenir raó. És bàsic regatejar la tristesa i la frustració i per fer-ho sobren els trucs i les trampetes. El futbol és un elogi de l’autojustificació. Si guanyes no fa falta di res més i, si perds, pots triar la teva excusa preferida. Has de triar la teva excusa preferida. Hi ha gent delerosa d’escoltar la teva excusa preferida. Hi ha gent que en demana «una altra, una altra», com en els concerts als artistes, gent que compra el que sigui abans que admetre una espifiada. El futbol és molt generós amb les piruetes dialèctiques. Depenent de si et convé o no, perdre temps és un recurs legítim o una aberració indigna. Depenent de si et convé o no, les tanganes estan destrossant l’esport i són un mal exemple per a la infància mundial o simplement són coses del futbol, coses que passen i ha, ha, ha, quina manera de riure. Depenent de si et convé o no, l’única cosa important és guanyar o s’ha d’anar més enllà. En el futbol mai falta un consol. En el futbol els principis es posen i es treuen i pots dir una cosa i fer la contrària sense sentir vergonya. Hi ha gent que arriba convençuda de casa. Hi ha gent que no falla. Hi ha gent que ni tan sols necessita veure els partits per explicar-te el que passa. No criticaré tot això. Jo no he de criticar res. Sovint no hi ha més remei que negar la realitat per mantenir les ganes de continuar respirant. A casa meva ho fem constantment, amb notable èxit, i es podria dir que ve de lluny. Pots culpar de tot els teus pares, el Govern, un entrenador o algun professor, tot i que en el fons sàpigues que no és cert. Quan anava a l’institut i algun macarra em demanava un cigarro als recreatius i l’hi donava, em convencia que l’hi donava perquè volia, no perquè tingués por d’una possible reacció violenta a la meva negativa. Encara explico que vaig deixar el futbol de juvenil per sortir de festa, quan en realitat el futbol ja m’havia deixat a mi abans per impossible, i pel seu compte. La vida que porto, la feina que tinc, la meva cara i el meu cos... Puc anar dient que és el que vull, i a estones fins i tot m’ho crec. Aquesta actitud evasiva i defensiva ha calat sens dubte en la família. L’objectiu bàsic és també que ningú es traumatitzi. Al meu fill ara li fas un gol i et diu que no, que «l’ha parat la xarxa». Contra això no es pot lluitar. Com ho has de rebatre. No hi ha cap argument que ho tombi. Un rebuig impecable, una pirueta fantàstica. El meu fill és invencible. Aviat sortirà un entrenador després d’encaixar un gol i dirà en roda de premsa el mateix que el meu fill, que no ha sigut gol perquè «l’ha parat la xarxa», i hi haurà qui hi estarà d’acord. I publicaran després un àudio del mateix entrenador admetent en privat que el gol ha sigut gol, però tot i així hi haurà qui continuarà defensant el contrari. Contra això no es pot lluitar. En el futbol i en les altres coses. Esprémer la realitat, teràpia nacional. La fe no té rival.

El més llegit