Mariúpol

Com Sarajevo a la guerra de Bòsnia, Alep a la de Síria, Stalingrad a la Segona Guerra Mundial i Guernica a la civil espanyola, Mariúpol s’ha convertit ja en el símbol d’una guerra, la d’Ucraïna, al desenvolupament de la qual assistim tots amb la respiració continguda perquè en depèn el destí comú. La ciutat portuària del mar d’Azov, enclavament estratègic segons tots els analistes del conflicte bèl·lic, des del començament resisteix un setge que s’assembla a altres que van ser fites en la història per la resistència davant dels invasors; la Troia del relat homèric, la Numància celtibera, la Massada jueva, el llegendari El Álamo de la guerra d’independència entre Texas i Mèxic, els últims de les Filipines de l’última guerra colonial d’Espanya... Símbols de resistència que engrandeixen els qui la van protagonitzar, i que s’engrandeixen alhora amb el pas del temps, aquell escriptor de llegendes contra qui ni la història pot guanyar. Mentre escric aquest article, a l’acereria Azovstal de Mariúpol, un enorme complex siderúrgic, resisteixen els últims militars ucraïnesos juntament amb un miler de civils, sense capitular davant els ultimàtums russos, de qui l’Exèrcit ja controla la ciutat sencera. O el que en queda, ja que pràcticament és una ruïna. A l’acereria, sense aliments ni medicines, sense llum ni aigua, només l’orgull i la por mantenen dempeus els resistents, com els seus predecessors en aquesta mena d’odissees, mentre els enemics s’impacienten perquècada dia que passa és una victòria moral per als que resisteixen, i un retard en el seu objectiu, que és controlar la ciutat de veritat per fi. El final de la història ja està escrit, però, mentre arriba, el nom de Mariúpol agafa cada vegada més fama, com abans el d’altres ciutats convertides enexemples de resistència i de sacrifici estèril. O no. Hi ha gent que opina que aquesta mena d’epopeies contribueixen a un altre tipus de victòria, la moral, tan important com la militar, com la història ens demostra des de l’antiguitat. En gairebé totes les guerres acaben triomfant les idees dels vençuts, va dir algú i, sigui veritat o no, en aquesta d’Ucraïna sembla que passarà això, ja que el món sencer en segueix el desenvolupament. Les tecnologies de la comunicació permeten veure, gairebé en directe, les atrocitats que es cometen a mil quilòmetres de distància, i ara com ara aquesta batalla la van guanyant els ucraïnesos, els veritables sofridors d’una guerra a què la veïna Rússia els ha obligat, malgrat el que digui la propaganda del país. És cert que, entre els ucraïnesos, i més concretament entre els militars del Batalló Azov, que combat a l’acereria de Mariúpol, filonazis molts, més que per admiració a Hitler, per oposició a l’imperialisme rus de Putin, tampoc tots són innocents, però el que és clar és que entre David i Goliat la història tendeix sempre a premiar el primer, sobretot quan l’agressió ve del segon. La imatge de Zelenski, el president ucraïnès, animant els ciutadans a resistir i resistint ell mateix al seu lloc, en lloc de fugir del país com va fer el de l’Afganistan, fa poc s’ha convertit en una icona,un emblema de la dignitat d’un país,i la ciutat de Mariúpol ja n’és un altre. Tota la resta, les cròniques de la guerra, les acusacions mútues, les teories conspiradores que en aquests casos sempre apareixen, diran el que vulguin, peròaquesta guerra ja l’ha guanyat Ucraïna per a la història,encara que Rússia s’imposi militarment, que s’imposarà.

El més llegit