Un altre debat és possible

«Quan exagerem o demonitzem o simplifiquem l’argument, perdem. Quan rebaixem el to del debat públic, perdem. […] És l’actual previsibilitat el que impedeix el descobriment de mètodes nous per afrontar els reptes que tenim com a país». Així defensava Barack Obama la necessitat de millorar el contrast polític d’opinions al seu llibre ‘L’audàcia de l’esperança’. Publicat un any després de convertir-se en senador i tres abans d’arribar a la Casa Blanca, a més de ser una interessant descripció d’intencions es va convertir en el seu full de ruta. El seu estil mesurat, la seva elegància natural, la seva veu adequadament entonada i la seva aposta pel diàleg van marcar maneres. Les que li han envejat els incapaços de seguir-lo, de contenir-se, de no saltar a la primera de canvi interrompent, vociferant, assenyalant, acusant, infringint les normes de comportament i les regles planificades que han de garantir un intercanvi assossegat d’opinions enriquidores en lloc d’eslògans memoritzats i frases estudiades. El ‘mètode Trump’, en definitiva. El president que va passar dels platós televisius, escapçant aspirants a empresaris, a potenciador de l’odi a través de les xarxes, des d’on pretenia reduir la seva política a un missatge de mòbil. Més de 26.000 en quatre anys. La majoria escrits de matinada per condicionar la borsa, marcar l’agenda i desestabilitzar el món. Sense tant poder, amb menys barroeries però amb arguments limitats a frases simplistes i desautorització constant de l’adversari, abans i després de Trump han sigut molts els candidats que han demostrat el desconeixement del que s’hauria d’entendre per debat. La discussió que tant li agradava a Margaret Thatcher, perquè quan algú se li asseia davant no esperava que li donés la raó, ni tan sols que estigués d’acord amb ella. Al contrari. S’encoratjava perquè estava convençuda de les seves idees i tenia molt clares les seves intencions. Ella tenia programa perquè el programa era ella. Una cosa semblant han demostrat habitualment els candidats francesos. Especialment quan ho són a la presidència de la República i s’enfronten públicament per escoltar-se, a penes interrompre’s, contrastar i replicar ordenadament les seves respectives propostes. El que han fet Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Sense o amb pocs papers, cara a cara, van proposar i es van interpel·lar, es van acusar i es van defensar i les seves breus desqualificacions van ser per encunyar nous conceptes com el de «climatoescèptica», que Macron va dedicar a la seva rival, i el de «climatohipòcrita», en resposta de la líder d’ultra dreta. I tot sense alterar-se. Dissimulant els seus enutjos –que ho eren, per la substància de les seves idees maquillades–, les seves relliscades, els seus interessos i, especialment les seves amistats perilloses. Per a l’economia, segons ella, per al país segons ell. En unes hores un dels dos haurà guanyat la presidència. Les enquestes aposten pel resultat de fa cinc anys. Cosa que indica que els greus problemes de fons que ha aguditzat la llarga crisi francesa no s’han resolt. L’esquerra continua mirant-s’ho des del sofà de casa. Com Jean-Luc Mélenchon, que va resumir l’espectacle amb un simple: França es mereix una cosa millor. Una altra renovada mostra d’impotència.

Un altre debat és possible

Quan els debats són a França i entre candidats a la presidència, els aspirants s’enfronten públicament per escoltar-se, a penes interrompre’s, contrastar i replicar ordenadament les seves respectives propostes. És el que van fer Emmanuel Macron i Marine Le Pen

El més llegit