Cada dia que vivim, la nostra esperança de vida s’incrementa sis hores. La població més gran de 65 anys s’ha triplicat en els últims 50 anys a Espanya, i la més gran de 80 anys s’ha quintuplicat. En l’actualitat, segons l’INE, el 19,6% de la població espanyola supera els 65 anys, i el 2050 arribarà al 31,4%. No és casual que les Nacions Unides hagin declarat la dècada 2020-2030 com la de l’envelliment saludable. Tampoc ho és que ho faci després de l’impacte que la covid-19 ha tingut en la població en general i en la gent gran en particular, especialment en les que vivien en residències.
La pandèmia ens ha mostrat aquells aspectes del nostre Estat del benestar que poden i han de millorar, i l’estratègia de l’atenció de llarga durada n’és, sens dubte, un. No descobreixo res de nou si afirmo que la gent gran sempre ha optat per allargar la vida a casa seva, que han preferit ser cuidats per les seves dones, germanes o filles –sempre elles, les dones de la família, les responsables d’una tasca poc reconeguda econòmicament i socialment com és l’atenció– abans que ingressar en una residència. No és casual que el perfil de resident d’un centre sigui, en el 75% dels casos, el d’una persona gran de 80 anys. I això, sens dubte, es deu a molts factors, però també a la percepció que en l’imaginari col·lectiu hi ha dels centres residencials.
Per a moltes persones grans viure en una residència és perdre la llibertat i la poca autonomia que els queda. És així, la majoria dels espais residencials pequen de poca llibertat. La llibertat de ser i estar al món de manera autònoma. La llibertat de sentir-te amb poder de decisió. La llibertat que et proporciona el fet de decidir sobre les petites coses de la vida quotidiana, del dia a dia. La llibertat de decidir si matinar o gandulejar, la de menjar abans o després, la de llegir, cantar o ballar, la de dutxar-te o arreglar-te. En definitiva, la llibertat de ser i estar al món com a ésser humà.
Ser dependent, ja sigui per edat o per capacitat, en cap cas ha d’implicar la limitació de la condició de ciutadania. Les persones dependents són subjectes polítics i de dret. Ser gran no és, ni hauríem de permetre que ho fos, sinònim de desànim, passivitat o resignació. Al contrari. Perquè la dependència no afecta totes les persones de la mateixa manera, i tots i totes tenim dret a envellir tal com hem viscut.
Únicament el 4% de les persones que viuen en residències ho fan per voluntat pròpia. La xifra evidencia que les residències han de canviar si realment aspiren a convertir-se en llars per a la gent gran dependents. Transformar els grans centres residencials en unitats de convivència més petits, que combinin espais individuals, de privacitat, amb els comuns, de participació política dels membres de la comunitat. Espais on la gent gran siguin agents actius del canvi en la forma de vida residencial i transformin les residències en veritables llocs de vida, companyia i atencions.
Per aconseguir-ho, també és important que canviï la concepció que la societat té de la vellesa i del dret a l’atenció. Tots i totes som dadors i receptors d'atencions perquè la dependència ens afecta a totes les persones en diferents moments de la nostra vida, tot i que ho faci de diferent manera i amb diferent intensitat.
És el moment d’incorporar a l’agenda el dret a la cura com una obligació política, i reconèixer socialment i econòmicament com es mereixen els cuidadors. Perquè una democràcia sense atenció no és una democràcia justa. Només quan aconseguim consolidar el dret a la cura com un dret de ciutadania i situem a l’eix central la vida i no la vellesa, valdrà la pena guanyar cada dia sis hores per a la vida.