El desafiament ultra a França, una constant històrica

Darrere de la influència cada vegada més gran de l’extrema dreta a França és possible trobar una tradició política que es remunta al segle XIX. Diferents autors fixen la seva atenció en els esdeveniments que van seguir la fallida de la Segona República (1848-1852), la coronació de Napoleó III –naixement del Segon Imperi– i la derrota francesa en la guerra francoprussiana, amb la consegüent pèrdua de la Lorena i l’Alsàcia, per entreveure que és a partir d’aquell moment quan es concreten els fonaments ideològics de l’extrema dreta. Com va escriure François Châtelet, aquesta entén des d’aleshores que el principal atribut legitimador de l’Estat ha de ser la seva autoritat il·limitada. El primer líder reconeixible de tal corrent, nacionalista, cesarista i antidemocràtica, va ser el general Georges Boulanger (1837-1891), que va participar amb tenacitat en la repressió de la Comuna de París i va veure en la victòria legitimista en les primeres eleccions de la Tercera República una escletxa per la qual colar-se. La creació per Paul Déroulède de la Lliga dels Patriotes va donar ales als somiejos autoritaris del militar, que va alarmar el republicanisme durant el seu acompliment de ministre de la Guerra (1886-1887) en un Govern de Georges Clemenceau. Finalment, va estar a un pas d’encapçalar un cop d’Estat el 1889, però a última hora va fer marxa enrere i va acabar els seus dies en l’exili disparant-se un tret al cap davant la tomba de la seva amant. Dos fets van marcar en els anys següents la deriva de l’extrema dreta: el cas Dreyfus, que es va prolongar del 1894 al 1906, i la fundació de l’Acció Francesa per Maurice Pujo i Henri Vaugeois el 1898, el mateix any en què l’escriptor Émile Zola va publicar a la portada del diari ‘L’Aurore’ el famós article titulat ‘J’accuse’. L’escandalós procés i la condemna del capità Alfred Dreyfus, alsacià d’origen jueu, va deixar al descobert l’antisemitisme que niava en la societat francesa: Zola va deplorar en el seu al·legat «la caça als bruts jueus, que deshonra la nostra època»; Pujo va prodigar les referències a una «conspiració jueva». Enmig del debat nacional sobre el cas Dreyfus va atraure l’atenció Charles Maurras (1868-1952), que es va unir a l’Acció Francesa l’any següent de la seva fundació. Monàrquic, catòlic i contrari al parlamentarisme, va enunciar la seva teoria dels quatre estats confederats ‘hors la nation’ –jueus, maçons, protestants i estrangers– i va reclamar una sortida autoritària per restablir la identitat col·lectiva sota la forma d’un nacionalisme integral, sense ingredients forans. La influència de Maurras va ser enorme en el període d’entreguerres, va inspirar els promotors d’altres organitzacions d’extrema dreta com Pierre Taittinger, va interessar el jove Charles de Gaulle i va recolzar el Govern titella de Vichy, per la qual cosa va ser condemnat a cadena perpètua el 1945. Encara avui, Maurras és una referència per a l’extrema dreta més radical, en igual mesura a com ho és l’alemany Oswald Spengler (1880-1936), autor de ‘La decadencia de Occidente’, que sens dubte va impregnar l’orientació política de personatges tan diferents com l’escriptor Louis-Ferdinand Céline (1894-1961) i Robert Brasillach (1909-1945). Céline va ser autor al mateix temps d’una grandiosa novel·la, ‘Viaje al fin de la noche’, i de pamflets antisemites, i va col·laborar amb la Gestapo durant l’ocupació de França; Brasillach va recolzar la sublevació franquista, va escriure un parell de llibres sobre la Guerra Civil espanyola i va ser un destacat col·laboracionista, afusellat el 1945. Tots dos van compartir amb Spengler la necessitat d’una solució cesarista per posar fora de perill Occident. El règim de Vichy, encapçalat per Philippe Pétain, va mobilitzar totes les organitzacions ultres en recolzament de l’acord amb l’Alemanya nazi. «Els conservadors van tenir sota Vichy poders que el sufragi universal se’ls va negar des del 1932, i els tècnics, una potència que els polítics mai l’hi van donar», va resumir l’historiador Robert O. Paxton a ‘Old guard and new order’. La vergonya del col·laboracionisme va enrojolar molts francesos, però l’encobriment de massa episodis va actuar a la pràctica com el ressort que va permetre la reaparició de l’extrema dreta. Va ser Pierre Poujade (1920-2003) el mobilitzador dels nous corrents ultres. Al fundar el 1954 la Unió en Defensa dels Comerciants i Artesans de França, a partir de la seva experiència a Vichy amb el moviment juvenil Companys de França, no va fer res més que encarrilar el descontentament de la petita burgesia fora del sistema tradicional de partits de la Quarta República. El 1956 va aconseguir 52 escons, entre els quals el de Jean-Marie Le Pen. No és exagerat dir que Poujade va posar els fonaments del Front Nacional, creat el 1972, de la mateixa manera que la sagnant descolonització d’Algèria i l’aparició de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS per les seves sigles en francès) va activar els joves ultres de la postguerra. Quan Jean-Marie Le Pen es va presentar a l’elecció presidencial del 1974 va aparèixer com un personatge grotesc. Pocs van creure que fos l’hereu d’una llarga tradició política que, a partir d’ell, cultiva un nacionalisme incompatible amb l’europeisme, que predica la islamofòbia i un velat antisemitisme, que reclama el tancament de fronteres per combatre els fluxos migratoris i que demostral’economia global. Però és amb aquests elements amb els quals va disputar el 2002 a Jacques Chirac la presidència i són aquests mateixos elements, suavitzats per a l’ocasió, els que han fet per segona vegada que Marine Le Pen, filla del fundador, aspiri a l’Elisi. Mentrestant, segueix sense resposta la gran pregunta plantejada per Michel Foucault sobre qui mou finalment els fils de la trama.

El desafiament ultra a França, una constant històrica

L’extrema dreta francesa cultiva un nacionalisme incompatible amb l’europeisme, predica la islamofòbia i reclama el tancament de fronteres per combatre els fluxos migratoris

El més llegit