Deixeu que Ucraïna entri a la UE

Deien Felipe González i Helmut Kohl que els líders europeus que van recolzar el canceller en el seu impuls per aconseguir la reunificació alemanya en un breu termini es podien comptar «amb els dits d’una mà». «¡I encara sobraven dits!», afegia González. L’anècdota la recorda José Ignacio Torreblanca en una obra que relata la improbable relació entre els dos mandataris –un madur, un altre jove; un de conservador, l’altre socialista; un de la potent Alemanya Federal, un altre de l’emergent Espanya– i que es titula precisament així: ‘Con los dedos de una mano. Felipe González y Helmut Kohl: una relación especial’. La ràpida reunificació alemanya després de la caiguda del Mur va ser una decisió purament política, fruit d’una clara visió de les oportunitats que dona la història. La possibilitat que Ucraïna arribi a entrar a la Unió Europea hauria d’anar en una línia similar. Durant anys, però sobretot des del Maidan, la batalla d’Ucraïna s’ha entaulat pels valors que la UE diu que representa. La resposta es va acabar plasmant en la firma de l’Acord d’Associació UE-Ucraïna i en el reforç de la Política Europea de Veïnat (PEV). Des del 2014, Ucraïna ha rebut més de 17.000 milions d’euros en subvencions i préstecs per ajudar a estabilitzar la seva economia, realitzar reformes estructurals, millorar la vida de la seva ciutadania i mitigar les conseqüències del conflicte a l’est del país. Però d’entrar al club, ni parlar-ne. Està clar que la PEV no ha aconseguit una de les seves finalitats primordials: garantir l’estabilitat i seguretat a les fronteres de la Unió (n’hi ha prou amb veure com està el panorama). Tampoc hi ha un balanç definitiu de com han influït realment l’Acord i la PEV en la realitat econòmica, política i social d’Ucraïna, tot i que sí que han propiciat alguns avenços. En les últimes setmanes, ja sota la invasió russa, el president Zelenski ha renunciat públicament a entrar a l’OTAN, però ha reforçat la seva crida a entrar a la Unió i ha firmat formalment la sol·licitud d’ingrés. La presidenta de la Comissió Europea ha recollit el guant afirmant que Ucraïna és «un de nosaltres i els volem amb nosaltres». És més, en la seva recent visita a Kíiv, juntament amb el vicepresident de la CE, Josep Borrell, va entregar personalment al líder ucraïnès un qüestionari necessari per obtenir l’estatus de candidat, assegurant de passada que s’acceleraria el procés d’examen d’adhesió. Mai abans la CE havia fet entrega d’aquest document en una ciutat recentment bombardejada i en un país en guerra. Mai tampoc cap Estat havia tardat tan poc a tornar-lo complimentat, tot just 10 dies després. És part del procediment d’avaluació perquè els Estats membres decideixin, o no, atorgar a un país sol·licitador l’estatus de candidat. Un tràmit que sol demorar-se mesos. Està previst que, en el cas d’Ucraïna, sigui aprovat en la reunió del Consell Europeu dels pròxims 23 i 24 de juny. En els cercles comunitaris, no obstant, continua apreciant-se una gran dosi d’escepticisme sobre la futura incorporació del país, almenys en un termini relativament curt. No s’ha d’oblidar que, una vegada aprovada la candidatura, s’obre un procel·lós procés de 35 capítols. És cert, implicaria nombroses complexitats: per mida, per disparitat, per composició de la seva economia, per necessitat de consolidar pràctiques democràtiques, i per com quedarà després de la guerra..., i tot això sense tenir en consideració com es rebria la notícia de l’adhesió a Moscou. Malgrat tot, la UE faria molt malament ignorant, o camuflant en els seus tediosos esquemes burocràtics, els desitjos ucraïnesos de pertànyer al club. No després d’aquesta guerra. El cost polític intern, i sobre tot extern, seria tremend. La confiança es desplomaria. S’acabaria veient tan sols la UE com un grup blindat de països privilegiats tancats a la seva fortalesa. Així que, com també va suggerir Von der Leyen, toca ser creatius. Buscar fórmules que ofereixin als aspirants –Geòrgia i Moldàvia també han presentat ja les seves sol·licituds i n’hi havia ja d’altres en la llista d’espera–, per exemple, accessos en diferents fases; que els permetin anar afirmant els principis i valors sobre els quals es basa la Unió mentre reforcen les seves institucions. Les qüestions tècniques poden ser resoltes. El que fa falta és una ferma decisió política.

Deixeu que Ucraïna entri a la UE

La ràpida reunificació alemanya després de la caiguda del Mur va ser una decisió purament política, fruit d’una visió de les oportunitats que dona la història. La possibilitat que Ucraïna arribi a entrar a la Unió Europea hauria d’anar en una línia similar

El més llegit