El Mag Merlí mor en una residència

De vegades ens fa molta pena que mori un personatge de ficció. Oscar Wilde, per exemple, va explicar que el pitjor drama de la seva vida havia sigut la mort de Lucien de Rubempré, protagonista de la novel·la ‘Les il·lusions perdudes’. A mi, sense el seu ànim provocador i amb més raons sentimentals, m’ha posat rotundament trist saber que ha mort el Mag Merlí, protagonista artúric reinventat per Álvaro Cunqueiro. Perquè el Mag Merlí ha mort als 94 anys, fullejant llibres antics i diaris vells, en una residència de Foz. En realitat, el Mag Merlí no era el Mag Merlí, sinó Manuel Montero, un llibreter de Mondoñedo que es va passar mitja vida encarnant el personatge pels carrers d’aquest poble. Però, com diu Ramón Loureiro en ‘La Voz de Galicia’: «Borges deia que Alonso Quijano va voler ser el Quixot i ho va ser algunes vegades», i el mateix passa amb ell. Que Mondoñedo és màgic ho demostra el fet de tenir catedral tot i que té (en tot el seu municipi) poc més de 3.000 habitants. També l’olor de llenya d’eucaliptus i pa de sègol (ja deia Cunqueiro, nascut allà, que la llengua «ha de fer olor de pa, de pa acabat d’enfornar»). O les cases de granit i pissarra entapissades de molsa. Però, sobretot, el fet que tenia un rei i un mag. Jo, que passava part dels estius allà, els vaig conèixer a tots dos. El Rei era el Rei dels pastissos, que entrava a la taverna dels meus oncles, on jo aprenia a sumar amb els canvis, amb el seu bigoti de ferradura. A la galeria de fotos de la seva pastisseria (just davant d’A Paula, el meu bar familiar) posava amb Julio Iglesias, Sabrina o Torrente Ballester. Potser es coneixen per les seves aparicions a l’‘Un, dos, tres’, tot i que sempre va mostrar els seus arts: a les fires, es tirava a la piscina vestit de cuiner per acaparar els titulars de l’endemà o atreia un nen oferint-li magdalenes i així la megafonia es passava una bona estona dient que els pares el recollissin a la seva caseta (publicitat gratuïta). Quan va morir, van quedar la Reina i el Príncep. El Mag, que acaba de morir, solia passejar-se amb un barret en punta o un turbant, callat, amb un colom enfilat o un bastó tocat per un cap de jívaro, túniques porpra i una capa de vellut negre. Era un llibreter que havia conegut a Álvaro Cunqueiro quan aquest va tornar al seu poble per viure a casa de la seva germana, davant la catedral. Allà va escriure, entre d’altres, una obra mestra: ‘Merlín y familia’. Cuinava una literatura impossible en què compartien olla traginers de la Maragateria i Simbad, pastors gallecs i Ulisses. Apareix un mirall venecià en què es pot veure el futur, amb la particularitat que barreja realitat i fantasia (com fem quan recordem, somiem i escrivim). El Diable es tira pets perfumats i un galant portuguès convertit en gall la fa grossa en un galliner. Merlí Montero parlava amb pelegrins o turistes i els convidava a la seva casa museu, on hi havia ‘monicreques’, planxes, llibres d’ocultisme i ovnis i gastronomia. Al meu cosí Sergio li deia que el veia com un esquiador, que li encantaria admirar-lo baixant un turó nevat. Les llegendes sobre ell eren moltes, però no és moment de detallar-les. Si la màgia no existeix, llavors és mag que es creu ser mag. Suposo que no trobo a faltar aquest personatge real i de ficció. Trobo a faltar altres éssers estimats en residències. Les tapes de truita massissa, la platja fins a les set (quan se servien), el pigmeu amb safata. La màgia de les propines i les propines de màgia. El Rei i el Mag i, sobretot, la família. Poder no ja reviure això, sinó recordar-ho sense que faci mal.

El més llegit