Vaig estar parlant amb Albert Om, en el seu programa Islàndia, mentre vèiem, al fons de la Diagonal, com la marabunta bramava, en un espectacle insòlit que, primer, ens va sorprendre, envoltats en un laberint de carrers tallats en una Barcelona desconcertada, i que després ens va indignar, al comprovar, a l’estadi, que no jugàvem a casa, que, a tot estirar, estàvem en una final amb les entrades repartides entre aficions, una final que, de fet, és el que significava per a l’Eintracht i no per al Barça, perquè jugar uns quarts de l’Europa League era com menjar un entrepà de mortadel·la industrial després d’haver anat a El Celler de Can Roca. L’Albert em va preguntar –era Dijous Sant– si el partit es presentava com un Divendres de patiment i dolor o com un dia de Pasqua. Li vaig dir que s’assemblava al Dissabte de Glòria, a l’expectativa d’una resurrecció anunciada i sempre complerta.