Hi havia una vegada un país avançat que veia les guerres de lluny i que, com els altres, va patir una crisi i després una altra i després una pandèmia, tot i que l’Estat sempre va ser allà, rebent les exigències dels més liberals, que demanaven abaixar impostos mentre reclamaven altes cotes de protecció social. Sempre va ser allà, és veritat, encara que no acabés amb les desigualtats ni impedís les trames de corrupció. Malgrat tot, el país tirava perquè d’això es tractava: de tirar i de seguir, malgrat tot. Hi havia cert grau de benestar en la societat i la gent procurava la seva pròpia felicitat, apuntalada en una sèrie de prestacions bàsiques que ningú discutia: educació i sanitat públiques, progrés econòmic i drets socials ben desenvolupats. Era un món modern, a estones fins i tot feliç, que la majoria assentava en el reconeixement de la igualtat, el respecte i la possibilitat d’expressar-se en llibertat, de votar i de manifestar-se, d’acudir a tribunals justos i altres garanties que van ser només anhels per a les generacions precedents.