Rússia: de l’operació militar especial a la guerra

Des de la creació de l’ONU la guerra està prohibida com un instrument legal per resoldre les diferències entre països. S’entén que, fins i tot amb l’excepció de l’article 51 de la Carta fundacional (dret a la legitima defensa), només el Consell de Seguretat pot determinar si alguna cosa és una amenaça a la pau i, en conseqüència, és l’únic legitimat per activar «tots els mitjans necessaris» per neutralitzar-la. Per desgràcia, són desenes les guerres que s’han registrat des d’aquell moment i encara avui hi ha més de trenta focus actius en diferents racons del planeta. En tot cas, hi ha un tret comú en totes: ningú ha pres la molèstia de declarar-la. I ara Rússia, després de l’enfonsament del vaixell insígnia de la seva flota del mar Negre i mentre en els noticiaris anuncia que ha començat la III Guerra Mundial, emet senyals que farien pensar que està a punt de declarar la guerra a Ucraïna, i abandonaria el concepte oficial empleat fins ara per referir-se a la invasió com una «operació militar especial». Repassant la història és immediata la confirmació que tota declaració de guerra reuneix tres elements: un anunci que mostra la intenció d’utilitzar la força, una explicació de les raons que porten fins aquest punt i una proposta de què ha de fer l’enemic per evitar-la. Es pot pensar que, fins ara, Moscou no ha optat per aquest camí tant per entendre que un acte d’aquest tipus només té sentit entre Estats sobirans –i Putin ha donat moltes mostres que no considera com a tal Ucraïna–, com per l’erroni convenciment que en tenia prou amb una «operació militar especial» per enderrocar Zelenski i controlar el país. És, per tant, el panorama negatiu que se li presenta ara –com a resultat dels seus errors estratègics i de la ineptitud i incompetència de les forces desplegades sobre el terreny– allò que explicaria un salt d’aquesta magnitud, en què es pot endevinar dues intencions. En clau interna, i més enllà del gir argumental estrambòtic que suposa declarar la guerra a un país envaït que es defensa de l’atac rebut i enfonsa el principal vaixell de combat, un pas d’aquestes dimensions obre la porta a una mobilització general,que li permet sumar més efectius amb què reforçar l’atac. D’aquesta manera, buscant la victòria per pura aixafada, aprofitant la superioritat demogràfica (144 milions de persones davant 44), pot saltar-se el límit formal que li impedeix fer servir reclutes en missions de combat fora del territori nacional, en un moment en què sembla clar que amb les forces ja desplegades a Ucraïna res li garanteix la victòria, ja que ni tan sols disposa d’una superioritat numèrica manifesta en l’actual camp de batalla. En clau externa, declarar la guerra li serveix igualment per reclamar l’auxili de la resta dels països de l’Organització de Seguretat Col·lectiva –Armènia, Bielorússia, Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan–, lligats per un tractat que a l’article 4 contempla una clàusula de resposta comuna a l’atac rebut per un dels seus membres. Molt lluny del nivell d’operativitat de l’OTAN, Rússia ja hi ha recorregut per apaivagar les mobilitzacions ciutadanes registrades a Kazakhstan el gener d’aquest mateix any, a requeriment del president kazakh. Arribat al moment decisiu en què, amb el Donbass com a peça més gran de la cacera russa, Putin necessita tots els mitjans que té a l’abast per doblegar els qui fins ara no han volgut capitular irremeiablement.

Rússia: de l’operació militar especial a la guerra

Si Putin declara la guerra, obre la porta a una mobilització general i pot reclamar l’auxili de la resta dels països de l’Organització de Seguretat Col·lectiva

El més llegit