L’ombra dels Balcans sotja Ucraïna

Bòsnia i Hercegovina es descús i, amb ella, l’Acord de Dayton que va posar fi a gairebé tres anys de guerra. El país no funciona. Està dividit en dues entitats, la federació croatomusulmana i la Republika Srpska, on viu la majoria serbobosniana. Segueixen en el poder els partits que van provocar la guerra. No existeix passat, sotmès al negacionisme de Belgrad, ni present ni futur. L’intel·ligent és emigrar, fugir d’un cercle tòxic dominat per la corrupció i el nacionalisme. Aquest fràgil equilibri podria saltar pels aires en qualsevol moment. La invasió d’Ucraïna ara perilla més perquè Sèrbia s’alinea amb Moscou. Els uneixen vincles de germandat eslava i el rebuig visceral de l’OTAN. Separar la Republika Srpska de Bòsnia per unir-la a la Mare Sèrbia seria una jugada perillosa. A Sèrbia s’ha instal·lat un victimisme militant: no hi va haver crims de guerra a Bòsnia, ni genocidi a Srebrenica, ni violacions massives de dones (entre 20.000 i 44.000, segons el Tribunal Penal Internacional de l’ex Iugoslàvia), ni neteja ètnica a Kosovo el 1998. És un muntatge, una exageració, perquè tots van cometre crims. «La culpa és d’Ucraïna» És el mateix discurs de Putin: la culpa de la invasió d’Ucraïna és de l’OTAN, que es va expandir cap a l’Est, en contra del que van prometre George Bush i el seu secretari d’Estat, James Baker, a Mikhaïl Gorbatxov el 1989. Va ser un compromís verbal, no escrit. Després van venir les guerres iugoslaves (1991-1995): Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, iniciades per Slobodan Milosevic, igual que la quarta de Kosovo el 1998. Les va començar totes i les va perdre. Va agitar un ultranacionalisme serbi que es nodreix de la derrota en la batalla de Kosovo Polje el 1389 davant l’imperi otomà. Va jugar amb els mites, igual que Putin amb el Rus de Kíiv. Una part de l’esquerra defensava Milosevic, el considerava un comunista hereu de Tito quan només era un oportunista amb deliris de grandesa. Succeeix a Ucraïna; l’esquerra no veu Putin com un dels seus, però el seu rebuig visceral de tot el que faci olor dels EUA i l’OTAN els ha portat a comprar part del discurs del Kremlin. El gran error de l’Aliança Atlàntica als Balcans va ser no bombardejar, la primavera de 1992, les forces serbobosnianes que assetjaven Sarajevo. S’haurien estalviat una guerra, 100.000 morts i 1,8 milions de desplaçats que majoritàriament no han pogut tornar a les seves cases. Acord de Dayton L’Acord de Dayton, que va segellar la pau a Bòsnia el gener de 1995, va ser una estafa. El van firmar Milosevic (Sèrbia), Franjo Tudjman (Croàcia) i Alija Izetbegovic (la Bòsnia musulmana). Els dos primers eren criminals de guerra i el tercer un il·lús que es va creure el conte que hi podria haver independència sense guerra civil. Dayton va crear un Frankenstein impossible de governar. La Republika Srpska sempre ha somiat unir-se a Sèrbia. La federació croatobosniana es va dividir en cantons, territoris de saqueig dels senyors de la guerra o de la màfia local. Ni tan sols hi va haver justícia poètica: Srebrenica es va entregar als genocides i Foca, als violadors de dones. ¿Passarà el mateix amb Mariúpol, la ciutat ucraïnesa destruïda per l’artilleria russa? La pau duradora es construeix sobre decència, no sobre concessions covardes. Els països d’Europa de l’Est que van recuperar la seva llibertat després de la caiguda del mur de Berlín i la caiguda de l’URSS, van prendre nota del que passava als Balcans. Tots tenen una memòria nacional complexa. Polònia, la República Txeca i Hongria van entrar a l’OTAN el 1999. Els Bàltics, el 2004, espantats per la brutalitat russa en les dues guerres txetxenes el 1994-1995 i el 1999. Llavors hi va haver veus als EUA i a Europa que alertaven del risc d’aquesta expansió, de com podria afectar les relacions amb Rússia. El 2008, els EUA van trepitjar un cable d’alta tensió política al plantejar l’ingrés d’Ucraïna. Reminiscència dels Balcans La guerra actual a Ucraïna pot recordar al que va passar als Balcans, tot i que la d’Ucraïna és una guerra contra Europa –motiu de les bravates de Moscou contra Finlàndia i Suècia– i la dels Balcans va ser un conflicte perifèric enmig de la negociació del Tractat de Maastricht. En aquest tractat es va impulsar la política exterior i de defensa comuna de la UE, que no han sigut més que un acte de propagada fins al 24 de febrer, quan les tropes russes van envair Ucraïna. Putin encara no ha aconseguit els seus objectius militars, ha ressuscitat una OTAN que estava morta, ha unit la UE i ha tret Berlín de la letargia pacifista imposada pels vencedors de la Segona Guerra Mundial. Entrem en una zona de desordre internacional en la qual els conflictes mal resolts amenacen de despertar-se, a la recerca de reescriure un final més favorable. Afegeixin una mica d’extrema dreta en les democràcies, el perill trumpista als EUA el 2024 i sabran que estem caminant sobre un camp de mines. Mals temps per als estruços.

El més llegit