Els agosarats i la senyora Vida

El Vila-real va eliminar el Bayern i Dani Parejo ho va dir ben clar davant del micro: «Quan escups cap a dalt, acostuma a caure». Ho va dir tan clar i tan convençut que després em vaig quedar pensant: ¿Aquest com ho sap? ¿Potser ho va estar provant abans de dir-ho? ¿Es va jeure al llit i va escopir cap a dalt per confirmar-ho? ¿Li va caure a la cara la seva pròpia escopinada? No sé si Parejo és aquesta classe de persona. Espero que no. Això d’escopir cap a dalt va venir perquè l’entrenador del Bayern, Julian Nagelsmann, havia apuntat en la prèvia que volia sentenciar l’eliminatòria en l’anada. Això és un error tan de principiant que em fa vergonya comentar-lo. Si el carnet d’entrenador anés amb punts, a Nagelsmann els haurien tret en aquell moment. Ho va dir de debò La cosa és tan greu que vaig arribar a pensar que s’ho havia inventat Unai Emery, l’entrenador del Vila-real, per motivar els seus jugadors, però no. Ho he buscat i és veritat: Nagelsmann ho va dir. És jove i està acostumat a l’èxit, si serveix d’atenuant, encara. Tots ens equivoquem alguna vegada, si li serveix de consol, encara. Però, sigui com sigui, es poden sentir les rialles malignes del senyor Futbol prenent nota, també encara. Si jo anés dient el que vull, m’escopirien cap a baix i cap a dalt. A partir de certa edat és difícil trobar aquesta gosadia, mig inconscient i mig optimista. De jove jo era d’aquests, crec recordar, i érem majoria. De jove no mesuraves les paraules. De jove hi havia moments en què et senties invencible. Quan saltava el teu equip al camp, en els dies grans de primavera, sonava l’himne i el cel s’omplia de papers al vent, eres invencible. Això senties. Quan sorties de la perruqueria després de tallar-te el cabell i et veies guapo en el reflex dels portals, eres invencible. Quan jugava al futbolí amb el meu col·lega Vickis a Recreativos Pili i sonava el disc sencer de Dover –la veu esquinçada, el ritme i la melodia–. Allà també érem invencibles, i així ho senties. De jove t’ho creus de veritat, però després arriba l’experiència. Després arriba la senyora Vida. Et doma l’ímpetu, et rasura l’entusiasme i et clapeja la pell amb ferides. I escups cap a baix perquè mires cap a baix. No fa falta ni que t’ho diguin. La capacitat del Teo Fins a certa edat és normal trobar agosarats i optimistes. Envejo la capacitat del meu fill, que té 5 anys, per realitzar sempre lectures positives. El Teo és tan optimista que no diu «estic buscant un llibre». El Teo diu «estic trobant un llibre». S’avança a la troballa, no cap en la seva ment la possibilitat del fracàs i sincerament ho admiro. Diumenge passat, el Teo tenia partit, però va començar a ploure i el van suspendre. A Castelló cauen quatre gotes i entrem en pànic, són els nostres costums. Aquí encara obrim una aixeta, surt aigua i cridem «¡bruixeria!». El cas és que el Teo es va quedar sense futbol i primer es va posar una mica trist, perquè li feia molta il·lusió i a més havia de jugar contra uns amics, però aviat va emergir el seu segell distintiu. «No hem jugat, però així no ens han ficat cap gol», em va dir, una cosa fonamental per a un defensa innat com ell, remarcant el bàsic amb sentit. Tant de bo li duri allò de veure sempre el positiu, almenys fins que aparegui la senyora Vida.

Els agosarats i la senyora Vida

Quan ets jove, surt el teu equip al camp, sona l’himne i el cel s’omple de papers al vent, et sents invencible. Però després arriba la senyora Vida.

El més llegit