Raimon Obiols, a mitja llum

«El meu mètode es basa en l’observació de minúcies», comentava Sherlock Holmes sobre l’èxit de les seves investigacions. I és que «si un problema s’estudia amb ordre i mètode, no hi ha cap dificultat per resoldre’l», afegia Hèrcules Poirot. A partir d’aquesta consigna coincident entre els dos grans detectius, alguns dels aspirants a actors i actrius van trobar la manera de lluir la seva expressivitat canalitzant adequadament el seu talent. Robert de Niro, per exemple. El seu pas per l’Actor’s Studio li va inculcar la necessitat de viure una acció i no representar una ficció. I per posar-se a la pell del protagonista de ‘Taxi Driver’ es va entrenar tant en l’ús de l’armes, integrant-se a l’Exèrcit, com conduint un taxi en la tèrbola nit de la Nova York que volia netejar de tanta escòria. En conseqüència, l’espectador assisteix a l’evolució d’una aterridora vida al caire de la bogeria perquè «quan tens una feina, et converteixes en la feina». La diferència entre imaginació i fantasia Aquest esforç es basava en l’adaptació nord-americana del famós mètode Stanislavsky. El sistema ideat pel director rus que va canviar les normes interpretatives. Així, experimentant més que actuant, aconseguia que els seus deixebles el convencessin interioritzant la personalitat que assumien. I era llavors quan ell assentia perquè se’ls creia. Però el pedagog també els advertia que abans de donar via lliure a la imaginació entenguessin la diferència amb la fantasia. Perquè «la imaginació crea coses que poden existir o passar mentre que la fantasia inventa coses que no existeixen, no han existit i no existiran mai». I els aconsellava que observessin amb detall i la màxima precisió la realitat concreta de les situacions, les persones, la vida. Raimon Obiols Això fa Josep Maria (Raimon) Obiols Germà (Barcelona, 5 d’agost de 1940) al seu llibre ‘El temps esquerp’ (Arcàdia). Descriure en forma d’apunts contra la decepció política una sèrie de reflexions de qui està de tornada de tot. Per edat, per trajectòria i, sobretot, per capacitat intel·lectual. La que sempre el va distingir com a secretari general del PSC i com a diputat sense que, en canvi, li fos de gran ajuda en els seus enfrontaments electorals amb un Jordi Pujol llavors dalt de tot. Al contrari. Els fonaments dels seus principis xocaven amb els que el líder convergent deia defensar. Fins que la seva realitat familiar es va imposar a la seva imatge pública. Entre bambolines, la norma que el llavors president imposava per recolzar Felipe González: minimitzar el PSC a Catalunya, i amb això Obiols, a canvi de votar amb el PSOE a Madrid. Res d’això es tracta obertament al text tot i que els lectors ho podran detectar en algunes consideracions. Tant des de la vigència del catalanisme en què sempre va estar i al que augura una llarga vida com en la defensa del federalisme com a solució a l’habitual convulsió de la relació Catalunya-Espanya. Especialment, a causa de l’actual pols en l’ambient procedent del fang de la fantasia del procés. Burxant en la història i desplegant coneixement, el geòleg despulla la ‘conllevancia’ d’Ortega, rebutja les reticències dels centres de poder espanyols i recupera l’enyorat Ernest Lluch: «Soc equidistant dels dos nacionalismes. Adversari, si no enemic de tots dos», va dir. Com tants catalans criticats per uns i altres.

Raimon Obiols, a mitja llum

Al seu llibre ‘El temps esquerp. Dotze apunts contra la decepció política’, qui va ser el secretari general del PSC defensa la vigència del catalanisme i es mostra tan distant d’un nacionalisme com de l’altre. Com tants catalans

El més llegit