Ens manca una resurrecció. N’estem faltats. La necessitem com un sotrac, una redempció. La Pasqua commemora un fet que, evidentment, és religiós. Un déu decideix fer-se humà i morir com un humà (el patiment, l’angoixa, el dolor), però després anuncia un nou ordre en el qual l’esperança de la Paraula que es va encarnar en ell triomfa sobre el reialme de la mort. És l’essència d’aquesta religió, que no prové del Naixement, sinó del missatge que il•lumina la tenebra. Que cadascú pensi el que vulgui i que cadascú tingui la fe que vulgui. O cap. No en faig cap apologia, sinó que explico un missatge que es pot fer extensiu també als descreguts, als apòstates, als que observen l’espiritualitat com un invent ideològic. No ho discutiré. Només dic (de fet, ho deia Steiner) que la Resurrecció implica el pas per un divendres d’angoixa, de dolor, de patiment, que desemboca en l’anunci que promet el dissabte, l’espai reservat a la confiança. El dissabte és un territori abonat al desig de la plenitud, antesala de la revivificació. Potser el que ens cal, més aviat, en aquest moments històrics d’incertesa i de por, és pensar en la vigília, on deixem de banda l’obscuritat sense tenir a mà, encara, el prodigi.