Si algú pregunta en què va acabar allò del procés, de la republiqueta i del ‘quanta dignitat’, mostrin-li vostès la foto de l’autonomenat «govern a l’exili». I, tot seguit, prestin-li a aquest algú una espatlla on plorar. Poques fotos mostren així de bé la decadència i la decrepitud. La imatge del Vivales, Comín, Llach i –el que és pitjor– de vuit més als quals ningú és capaç de posar nom intentant semblar un govern en què ningú creu, a l’ombra d’un llimoner i en un posat de cobla sardanista, potser la Principal de Waterloo, és tan trist que ja ningú té ganes de riure-se’n. Admeto que ens han proporcionat rialles sense fi i que –‘mea maxima culpa’– he sigut el primer a riure d’ells, però veure ara el patetisme dels últims llacistes m’encongeix el cor. Jo me’n penedeixo, Senyor.